4 de maig 2010

Miquel Casals i Carles (1879 - 1950) i el Casino d'Alpens (1928)

Quan Casals va néixer ─a Cal Patllari─ l'any 1879...
Tot just feia sis anys de la mort del brigadier Cabrinetty a la batalla d'Alpens (III Guerra Carlina) i en feia un, que les monges (les Germanes Dominiques) havien creat un Convent al Poble.

Aquell mateix any, la Diputació de Barcelona aprovava el Pla de Carreteres, embrió de la nova carretera de Montesquiu al confín con Lérida, altrament anomenada la Pubilla de Catalunya, per ser la primera transversal entre províncies.

El curiós del cas  és que es va aprovar, per a poder desplegar-hi l'exèrcit i controlar les "guaridas de perturbadores" que els saquejaven els combois d'aprovisionament que anaven de Vic cap a Berga. Ja érem així d'espavilats, llavors.

Alpens, tenia poc més de 500 habitants. Era un poble viu, pròsper i important.

Miquel Casals
Carmen, esposa de Casals (21-1-1921)
Casals tenia dos anys (1881), quan la Diputació de Barcelona, donava per finalitzada la primera fase del projecte de la Carretera que, finalment, sortiria de Sant Quirze de Besora. Primer tram, fins a Alpens, que va costar 462.000 pessetes. Una burrada, si tenim en compta que parlem de fa més de 130 anys.

Ca les Monges
de la Carretera
alpens, encara sense el Casino
Com la majoria dels que estudiaven en aquells temps, Casals, ho va fer al Seminari. Vocació que abandonaria, per incorporar-se al negoci familiar, com a tractant de ferro vell. Casals tenia dinou anys, quan naixia Joan Prat ─el ferrer d'Alpens─ que ens ha deixat un dels llegats artístics i humans més important dels nostres dies.




Voltava els trenta, quan en Josep Vall i Camprubí (El Vall) va construir l'edifici modernista de la Placeta (1909), per a llogar-lo finalment a l'Ajuntament, l'octubre de 1910.

Amb la gran activitat econòmica que hi havia al voltant de la construcció de les vies del ferrocarril, Casals, aprofità per fer-se un lloc important en el sector, amb l'obtenció de la concessió del proveïment de ferro per a la línia de ferrocarril Madrid-Saragossa-Alacant. Un negoci, molt lucratiu, que li va permetre reunir una bona fortuna i gaudir d'una bona posició social.

L'agost del 1923, tres anys abans del començament de les obres del Casino, es signava l'acord amb la Hidràulica Gavarresa per fer el transformador d'electricitat. Acord que es va materialitzar l'any següent, amb la venda dels terrenys, per part de Casals, a la Junta de veïns.

L'any 1925 s'obria la fàbrica de dalt. Dedicada al tèxtil, viuria més de trenta anys de prosperitat, arribant a tenir un centenar de telers i treballadors, per viure a partir del 1957 deu anys de penúries, que la portarien al tancament definitiu. Quaranta dos anys de vida, que marcarien significativament el desenvolupament del poble.

Casals tenia quaranta-set anys quan, arrel d'una picabaralla perquè el Lena (que regentava la Fonda) no els va deixar assajar al garatge de la Fonda, va decidir construir el seu propi teatre. I així va ser com, després de més de dos anys de feina, rondant els cinquanta anys, i en motiu de la Festa Major, inaugurava el Cafè Teatre del Casino d'Alpens.

— El programa de la inauguració del Casino


No et perdis les cròniques de La Vanguardia, en motiu de la inauguració i la Festa Major de l'any següent.



M'explicava l'Avi Sala (que va treballar en les obres del Casino) que el mateix dia de la inauguració, encara estaven posant les rajoles del terra.

El poble, tenia poc més de 500 habitants. Faltaven poc més de set anys per l'esclat de la Guerra Civil, però indiscutiblement i sota el seu mecenatge, el Casino i amb Ell tot el poble d'Alpens, viurien uns anys daurats. Només cal fer una ullada als programes de les festes Majors que s'hi organitzaven.

Un any i mig després de la inauguració del Casino en Miquel Casals vendria a l'Ajuntament, a preu cost (!), la captació d'aigües de la font de Matamosses. Tot plegat per unes 35.000 pessetes, a pagar en 17 anys, i, pel que sembla, sense interessos.

Després de passar-se gran part de la Guerra Civil a França, en tornar, s'ensopegaria amb la pèrdua de la concessió ferroviària (que l'havia portat a la fortuna), iniciant, així, la seva particular davallada econòmica. Tant mateix, m'expliquen, que va continuar pagant ─de la seva butxaca─ les despeses de les Festes Majors, fins a la seva mort, l'any 1950. Tenia 71 anys.

Gràcies per tot, Miquel.

2 comentaris :

  1. per mi es el millor casino per lo petit que es el poble, mol macu.

    ResponElimina
  2. Gràcies, nosaltres també n'estem molt orgullosos, creu-me.
    I, perdona el retard en la publicació, estava despistat.

    ResponElimina

Gràcies pel comentari. —Si us plau: no t'oblidis de dir-nos el teu nom.