15 d’ag. 2010

Don Quixot de la Manxa, el romance del cura i Alpens. Apa!

Embolica, que fa fort!
Resulta que en el capítol primer de la segona part del "Quixot de la Manxa" (1615), titulat: de lo que el cura y el barbero pasaron con don Quijote cerca de su enfermedad,  hi diu:

«Ya tarda en decirle vuestra merced, señor don Quijote  —dijo el cura. No querría —dijo don Quijote— que le dijese yo aquí agora y amaneciese mañana en los oídos de los señores consejeros, y se llevase otro las gracias y el premio de mi trabajo.
—Por mí —dijo el barbero—, doy la palabra, para aquí y para delante de Dios, de no decir lo que vuestra merced dijere a rey ni a roque, ni a hombre terrenal, juramento que aprendí del romance del cura que en el prefacio avisó al rey del ladrón que le había robado las cien doblas y la su mula la andariega.
—No sé historias —dijo don Quijote—, pero sé que es bueno ese juramento, en fe de que sé que es hombre de bien el señor barbero.
—Cuando no lo fuera —dijo el cura—, yo le abono y salgo por él, que en este caso no hablará más que un mudo, so pena de pagar lo juzgado y sentenciado.
»


─Apa, no fotis, home! Que Cervantes (en el Quixot) parlava d'Alpens?

No, no, fins aquí podríem arribar... Qui sí que en parlava, però, era Francisco Rodríguez Marín, en el llibre «El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, Volumen 9 (Ediciones Atlas, 1949)», digitalitzat per la Universitat de Michigan el 14 d'abril del 2008. I ho feia, justament... en comentar el jurament d'«el romance del cura» que, amb prou paciència, qual bon ruc català, he pogut recopilar, trosset a trosset.


La cosa va d'un capellà a qui li roben i, en reconèixer els lladres, li fan jurar per Déu que no ho dirà mai a cap home ni a cap dona. Fins que un bon dia, en trobar-se a dalt la trona a punt de començar el sermó, veu els lladres a sota, i diu:

«Un dia baixant d'Alpens
y anant a la Guardiola,
me varen robar cent onces  
y una mula molt bona,
y me varen fer jurar
sobre ma digna corona
que no ho podia dir
a cap home ni à cap dona.

Y a vos, Pare Etern, vos he dich,
puts no sou home ni dona:
agafeu-los, Joan Blanch,
que s'estan sota la trona,
y, per que'ls coneguen millor   
porten camisola groga.
Per Christum Dominum nostrum.»

Eixerit el capellà, oi? Qui sap si mai li van tornar «la mula molt bona»?
Et deixo els retalls del romanç i el d'una al·lusió a un comentari d'Ignasi Janer.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies pel comentari. —Si us plau: no t'oblidis de dir-nos el teu nom.