24 d’ag. 2010

Joan Prat i Roca (1898 - 1985), ferrer i forjador d'Alpens


DELS SEUS PRIMERS VINT ANYS

Tot just fa un any i mig de l'estrena de Terra baixa (al teatre Principal de Tortosa), quan l'u d'agost de 1898 (a cal Vilamala d'Alpens) neix Joan Prat i Roca, el ferrer d'Alpens.
Alpens té, 480 habitants.

No han passat encara setze anys de la construcció de la carretera que coneixem, i divuit de l'arribada del tren a Ripoll. I no fa ni un mes, del final de la Guerra de Cuba i de la independència de les Filipines.

Sí. Havia nascut el ferrer d'Alpens.
Quatre anys més tard, ho fa l'Andreu ─el germà petit─  que amb els anys, esdevindrà el conseller dels Alpensins que treballen a Barcelona i del mateix Joanet, en molts dels seus onze anys d'estada a la cuitat comtal.

Aquí comença l'aventura d'una vida i una obra, que tan sols la intenció d'honorar-la, fa que m'atreveixi a fer-te'n cinc cèntims.

Encara es viatjava en tartana. El Joanet tenia dos anys, quan Antoni M. Alcover descriu el seu pas per Alpens, viatjant en tartana des de Berga.
Voreja els cinc, quan el màxim esplendor de la cobla infantil d’Alpens. ─Si, sí, també teníem una cobla. Aquell mateix any, perd al seu Pare.
Sis, encara no complerts, quan neix un altre dels grans homes que ens precediren... l'avi Sala (com jo l'havia conegut). Ronda els deu anys, quan Josep Vall construeix (a la Placeta), l'edifici modernista que encara avui dia podem contemplar.
Onze... quan els fets de la Setmana Tràgica.

A l'edat de catorze anys, el Joanet, comença a treballar de ferrer.

Acaba de complir els setze, quan l'Andreu (el seu germà) fa cap a Barcelona, després d'haver-se passat uns anys a Mallorca, sota la protecció del Sr. Andreu (que havia estat mestre d'Alpens i impulsor de l'orquestra que et deia).
Per aquestes dates, també es descriu l'arribada de la llum a la fàbrica de Cal Teta.

DE LA MILI I LA GUERRA DEL RIF AL MARROC (21-24 anys)

Amb tot això... el Joanet s'acosta als vint-i-un anys.
Enceta, aquí, una nova etapa de la seva vida, marcada pel començament de la Mili a Iruña, després a Vilafranca, per acabar (com moltíssims dels joves d'aquella època) desplaçat a Tetuan en plena guerra del Rif. Un més, dels 400.000 soldats que hi van lluitar.
dues coses (entre altres) ens va regalar aquesta Guerra: per una banda, va acabar d'arruïnar el país i les vides de moltes famílies, que, privades dels seus fills, es veien abocades a una precària i minsa subsistència; i, per l'altra, va crear el trampolí per a aquell general colpista, que ens portaria tres anys de guerra civil i quaranta de dictadura.
DELS ANYS D'ESTADA A BARCELONA (24-36 anys)

Entrats al 1923 i ja complerts vint-i-quatre anys, el ferrer, torna d'Àfrica.
A la ferreria, no hi ha feina.

Després de passar-se prop d'un any treballant a Tona, tan aviat com pot, fa cap a Barcelona. Allà l'espera l'Andreu (el petit), que ja fa anys que hi és.

Pel què ens explicava, no ens costarà gaire imaginar-nos, les seves vivències al llarg dels onze anys d'estada a Barcelona. Sovint, ens parlava de les seves visites al galliner del Liceu, de les revistes del Apolo, del teatre i, a vegades també, de les seves aventures junt amb Miquel Casals (molt lligat als ambients culturals i artístics de la Barcelona de l'època).
Fou durant la seva estada a Barcelona, recent complerts trenta anys, quan Casals inaugura el Casino d'Alpens (28-9-1928).
Com a gran crític i seguidor de la política que era, no crec que s'avorrís ni una mica, doncs, si alguna cosa bullia llavors en tota la seva intensitat, era la política.
Té trenta-dos anys, quan es proclama la II REPÚBLICA i trenta-sis, quan la proclamació de l'Estat Català (6-10-1934). Fets que, pel què ens explicava, va viure intensament.


 Documental emès pel C33 (són 6 parts) dels fets del 34 a Barcelona.

DE LA TORNADA AL POBLE, A L'EDAT DE 37 ANYS, PER A CONVERTIR-SE EN EL FERRER D'ALPENS

Era l'any 1935, quan mor el seu germà gran, el Pep de Cal Vilamala, molt estimat i gran ferrer i remeier, pel que s'explica. El seu fill Ventura, és encara massa petit, per fer-se càrrec de la ferreria.
És llavors quan el Joanet torna al Poble, per a quedar-s'hi, ja, definitivament.

Acabada la guerra civil, trasllada la ferreria a la Vinya, lloc on molts de nosaltres l'hem conegut. La guerra, la postguerra i la seva condició de no adicto al régimen, no crec que li posessin les coses gaire fàcils. Bé, ni a ell, ni a la resta dels 482 veïns que viuen al Poble. Complerts quaranta-tres anys, el Joanet es casa amb Cecilia Cases, la Margarida.

Els carros, relles, aixades, aixadells, fangues, destrals, forquetes, i, ferrar mules i matxos; esdevenen el seu mitjà de subsistència, i poca cosa més. El seu nebot, el Ventura de Cal Vilamala, l'ajuda.

Passen els anys i les coses no milloren (per no dir, empitjoren)
El degoteig de gent que va emigrant a la ciutat, és cada vegada més gran.
La primera ensopegada de la fabrica de dalt en el 59 (per tancar definitivament en el 67), acabarà d'empitjorar-ho tot.
El Poble perdrà més de cent habitants, en només deu anys (1960-1970).

Mentrestant, el ferrer, ara amb l'ajut del seu fill Ventura, no para.

Veient que la feina de pagès cada vegada va pitjor i que la indústria del poble fa figa sense cap mirament –Pare i fill ferrers- s'endinsen en el que esdevindrà... el llegat que tots honorem.

De la ferreria... comencen a sortir-ne picaportes, reixes, baranes de balcó, marcs, llums, làmpades, fanals i aquells llangardaixos llenguts que, ben segur, has vist pel poble. Tots ells, forjats a cops de mall sobre el ferro roent recolzat damunt l'enclusa.

I el Manelic? Oh!... El Manelic.
El seu regal, sí. El seu... GRAN REGAL!
Orgull de qui l'admira... presidint –altiu- el centre del Poble.
Admirador de l'obra de Maragall, Carner, Verdaguer i del mateix Guimerà, va escollir-ne d'aquest últim, el personatge del Manelic (de Terra baixa) per immortalitzar-lo en ferro forjat. ─Per deixar alguna cosa al Poble, deia.

Després de més de dos anys de feina —amb el Joanet a punt de complir els setanta-quatre anys— l'u de Juliol de 1972, el Manelic forjat per Joan Prat i Roca —el ferrer d'Alpens— remunta el seu pedestal, per a quedar-s'hi.

Tot i que Joan Prat sabia la seva obra perfectament vendible a particulars (i no li sobraven pas els diners), va acordar amb Blas Urraza —promotor i protagonista de la iniciativa. Gràcies!— que, per l'import que pogués recollir del poble (fos el que fos), el Manelic, es quedaria aquí. I així va ser.


Joan Prat i Roca, el ferrer d’Alpens... Treballador incansable, vestit sempre de feina, apassionat pescador, enamorat del seu poble i compromès amb Catalunya; el Joanet, sempre amb una diari sota el braç, tenia temps per a tothom.
Feia cinc dies que havia complert vuitanta-set anys, quan, el 5 d'Agost del 1985 s'acomiadava d'aquesta -la seva terra- amb la mateixa bonhomia i dignitat, que sempre ens havia transmès.
—Si mai tens d'explicar com és un gran home, pensa en ell, no t'equivocaràs!



 RETALLS DE PREMSA:

 — OSONA, 2 de juny de 1978       —        Diari de Barcelona, 20 d'abril de 1972
(Documents de Ventura Prat, el fill de Joan Prat i Roca, per a aquest blog.) —Gràcies.

— "S'han apagat la cadència i el ritme, el batec incansable i tenaç del mall que pica i l'enclusa." —Publicava "l'espurna", sota el títol: «Morí JOAN PRAT, ferrer d'Alpens».
Alpens, 5 d'agost de 1985, l'"Adéu a un bon amic", d'Amàlia Cruzate.
(5 d'agost del 2016 - Documents de Carles García i Alejaldre, per a aquest blog.) —Gràcies.



Fragments d'una pel·lícula filmada en Súper-8 per Jaume Sesé els anys 1967-1968  a Alpens  ─ Ferrer d'Alpens   » Una pel·lícula (ara en VHS) que l’Ajuntament d’Alpens m’ha deixat per tal de digitalitzar-la i compartir-la en aquest blog. ─Gràcies.

Guió, direcció i muntatgeJaume Sesé Rovira (1924-2008)
Narrada pel propi Sesé i amb els germans Ventura i Joan Prat de protagonistes; aquesta pel·lícula, ens presenta l’ofici de ferrador (amb Ventura Prat) i el de forjador (amb Joan Prat). Oficis que, sovint, s’aplegaven en un de sol: el ferrer!

A tots ens agrada anar ben calçats ─Narra Sesé─, dóna una gran sensació de confort. Els matxos també ho necessiten. Veurem el Ventura, fent de sabater i de callista. Aquesta sí que és una feina que, a cuitat, ha desaparegut del tot!

La meva tria d'alguns fotogrames de la pel·lícula
Entre altres, hi ha un home a Alpens, que en podria ser la seva personificació: és el Joanet, el ferrer! Reposat, clarivident, sempre amb una broma a flor de llavi... No hi cap dubte que n’aprens més parlant amb ell que escoltant la tele. Doncs mira, aquest home, a base de cops de mall, ha cobert Alpens de petites meravelles. Seguiu-me! ─Ens convida, Sesé.


Sense editar i tal com raja. Tot i que és un vídeo realment genial, han passat molts anys, i moltes còpies i canvis de format per arribar fins aquí. ─Valgui com a document, si més no. —Banda sonora original de la pel·lícula: ─ El ball de la civada.Tocata i fuga en Re menor BWV 565 de Johann Sebastian Bach.I, La Filadora.

Adéu, Alpens, fins a reveure!  S’acomiada, Sesé.    Adéu, Jaume. Gràcies per tot.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies pel comentari. —Si us plau: no t'oblidis de dir-nos el teu nom.