23 de febr. 2011

Això és cosa de bruixes, suposo.

Les campanes,  el toc de bon temps, la bruixa d'Alpens i el Mossèn de Cal Ferrer Nou. Roca de Pena, el Serrat de la Sort, el Collet de les Bruixes... i  el que tu hi vulguis afegir.

M'han dit que diuen... que la bruixa d'Alpens encara ara corre.
Després de l'ensurt que se'n va endur, quan cavalcant dalt d'un núvol tot dirigint una gran pedregada sobre els conreus d'Alpens, se li va encastar en plena cara, la sabata de mossèn Josep. Es conta que, enfadat, molt enfadat, en no poder controlar la bruixa i la seva malvada tempesta...

Bé, anem a pams, doncs la cosa té la seva història (!)

1.  LES CAMPANES.

Ens traslladarem -si et sembla bé- als temps de quan encara les campanes i amb elles la Mariassa la Campana Gran i senyora del nostre Campanar era, amb l'ajut del sofert Campaner, la responsable de foragitar amb el seu so, les entremaliades bruixes que sovint martiritzaven els pagesos del poble, fotent-los la collita a Can Pistracs amb una pedregada de pebrots.

El toc de campanes, administrat pel rector, era ─previ pagament del anomenat dret de campana─ una eina molt important en la comunicació, festeig i, prevenció de qualsevol malastrugança que amenacés la tranquil·la vida del nostres benvolguts avantpassats.
No hi havia bateig, casament, festa grossa o cerimònia que s'apreciés, que no estigués precedida del corresponent toc de campanes. Ah! i no ens oblidem que elles –les campanes- amb el toc d'oració, el de les nou per esmorzar, d'àngelus al migdia, de la tarda per berenar i el d'oració al vespre; marcaven les pautes de treball al camp i de la vida del Poble.

Així d'espavilades i eixerides, eren elles, les Campanes.
Fins fa uns anys, esperonades pel rellotge de l'església, també ens tocaven els quarts i les hores. Un bon dia, però, el rellotge es va parar, i amb ell, les campanes emmudiren el seu toc horari. Cosa de bruixes, suposo.


2.  EL TOC DE BON TEMPS.

Quan s'entrellucava una nuvolada que amenaçava tempesta, calia fer molt de soroll per espantar els mals esperits. No fos cas, que dins de la nuvolada hi cavalqués la Bruixa d'Alpens i convertís una beneïda pluja d'estiu, en una tempesta de trons i llamps que descarregués una pedregada sobre les collites.
Aquí és a on el Campaner, sempre diligent, entrava en escena. Estigués fent el que fos, ho deixava tot, per anar-se'n corrent a l'Església i tocar a bon temps.

La cosa anava així: es començava amb un toc general de campanes, per avisar; si  la cosa empitjorava, el campaner tocava el TOC D'ORACIÓ a càrrec de la Mariassa; s'esperava una estona més, mentre es feien les pregàries pertinents i, si tampoc minvava, es procedia al TOC DE BON TEMPS, lent al començament per anar-ho animant amb tot l'estrall que fos possible, si la cosa empitjorava.
Es tractava d'eixordar i desconcertar la bruixa, per tal de que no pogués assolir les seves malifetes.
Si el campaner veia que tampoc així s'aconseguia espantar la bruixa, i amb ella la més que evident pedregada, tocava el TOC A COMUNIR.
Aquí, s'hi afegia el capellà. Tot desplaçant-se ràpidament cap a l'església, agafava la custodia per posar-hi la sagrada forma, i sortia corrents a la porta de l'església per beneir la tempesta i provar si així podia estroncar els plans de la bruixa. Si veia que no podia arribar a temps a l'església, feia les funcions des de la mateixa eixida de la rectoria.

Si amb tot això, la bruixa continuava tan tranquil·la; s'aplicava l'últim recurs: POSAR LA CAMPANA A LA SEU. Posant, doncs, la Mariassa de panxa enlaira amb el més absolut dels silencis possibles- quasi sempre s'aconseguia que la bruixa desistís dels seus afanys, esvaint-se la pedregada.

Quan tot això fallava, ja t'ho pots imaginar...
Adéu collita i una vegada més... fes-te fotre, pagès. Si no tens, no vals res!.






Segons m'explica la Mare, a casa seva (Al Villarons, passat l'Hostal de Sovelles direcció les Llosses), ho feien d'una altra manera:
─ l'Avi agafava l'escopeta, es plantava al bell mig de l'era i tot apuntant directament al més negra dels núvols, es posava a disparar de valent. Jo ho havia vist -afegeix.
 ─I funcionava? -pregunto.   ─Com les teves campanades -m'engalta, mig rient.

3.    LA BRUIXA D'ALPENS i EL MOSSÈN DE CAL FERRER NOU.

Recull Jordi Torres en el seu llibre "Bruixes a la Catalunya interior" (i que et recomano)  l'anècdota del mossèn de Cal Ferrer Nou, que explica la gent gran d'Alpens.

Es diu que Mossèn Josep, desesperat davant la pedregada que estava caient, es va treure la sabata i va llançar-la, enrabiat, contra la negra nuvolada que estava descarregant de valent, tot dient: Té, mala bruixa. A veure si n'aprens! O com cita Jordi Torres: "Té, mala bruixa! Aquí la tens, si la vols!".
En encastar la sabata en plena cara de la bruixa, la pedregada va parar de cop.
I com ja no ens queden més sabates d'aquestes, encara avui dia, continua pedregant de tant en tant. 

4.    ROCA DE PENA: LA ROCA DELS ENCANTATS.

Es conta que LA NIT DE SANT JOAN, i només aquesta; si hom va fins a Roca de Pena, en arribar-hi; pel cantó del darrere que dóna a Alpens s'escolten grans plors i gemecs, mentre que si continues camí de la font de Matamosses, sentiràs grans rialles (1).
Tinc de reconèixer, que hi havíem anat alguna vegada i l'única cosa que s'escoltava era la disbauxa que ens portàvem tots plegats.
En tornar, dèiem: ─És clar, si hi hem arribat que ja era de dia. Ja tornarem l'any que ve...

No fa gaires dies que hi vaig passar i tinc de dir que de la manera que la tenim descuidada; tapada de bardisses i matolls per un cantó, i amb més d'una càries als rocs del capdamunt... et puc assegurar que quasi s'escoltaven els plors i gemecs, de qui se l'està menjant la merda i no hi pot fer res. Ah! i tampoc és que la font de Matamosses estigui molt galdosa, que diguem. Cosa de bruixes, suposo.
1.- Existeix una altra llegenda (que ens ha fet arribar el Pere Rovira, pel facebook) que diu...
Si la nit de Sant Joan, puges a dalt de tot de Roca de Pena i ets home, baixes dona; i si hi puges dona, baixes home.
La Carme Frígola ens afegia (també pel facebook)
I tant, és una llegenda alpensina que sempre es deia a la canalla. Lluís, segur que l'has sentit!


5.    EL SERRAT DE LA SORT. 

També deuria ser cosa de bruixes, el que molts de nosaltres, havíem sentit explicar al Lluís del Masot. ─Si home, sí... lo de l'olla plena d'or amagada al Serrat de la Sort.
Que encara hi deu ser, per cert, doncs pel que en sé, ningú ha aconseguit trobar-la. Fins avui, és clar.
Arribats al lloc dels fets i un cop detectada l'olla, resulta que a cada forat que fas, l'entremaliada canvia de lloc.  Per evitar aquest ensurt –ens deia el Lluís- cal anar-hi exactament a les dotze de la nit. Però resulta que tot i ser exactament l'hora escaient, quan comences a cavar...Apa! ─flistassada amunt, flistassada avall i més s'enfonsa el tresor.  Això, quan no se t'apareixen un grapat de noies molt ben clenxinades que et distreuen de la labor i Apa! Adéu l'Or.
Tot plegat, per acabar corrent serralada avall, davant d'un bé de Déu de roques –mai vistes- disposades a  esclafar-te. Cosa de bruixes, suposo.




6.    EL COLLET DE LES BRUIXES.

On el camí de Soler es planta entre el pla de Puigdon i Puig Cornador.
Si el temporal podia travessar aquesta serralada abans de TOCAR A BON TEMPS, ja havíem begut oli.
D'aquest Collet, no en conec cap història. Només puc imaginar-me'n que és el lloc on es reuneixen les bruixes d'Alpens, les nits de lluna plena; per fer els seus rituals d'iniciació de les candidates i acabar segellant el pacte, tot fent un petó al cul del dimoni. Condició indispensable per formar part del Club de les bruixes molt, molt dolentes. No són romanços!  És cosa de bruixes.



8-3-2013 | Aportació que ens ha fet arribar la Isabel Iborra (filla d'Alpens), des de la Cirera (Sant Boi de Lluçanès). ─Gràcies

Hola Lluís,

Acabo de llegir lo referent a les campanes i les pedregades. M’agrada molt. Com que jo també recordo el que explicava la mare, te'n faig cinc cèntims:

Diu que una vegada que s'acostava tempesta, unes dones que collien herba pels conills i s'afanyaven per tornar aviat a casa, van sentir les bruixes que deien: marxem, marxem, que la Mariassa d'Alpens ja toca!
Es veu que durant una bona temporada, el campaner encarregat de tocar a bon temps, era un home a qui li faltava un braç. Es veu que va plegar de fer-ho quan, en plena tempesta, un llamp va caure al campanar; i de l'espant que va tenir, mai més va voler tornar a tocar a bon temps.
 

Hi havia pobles que de comunir, ho feien en el comunidor; que era una mena de terrat quadrat, obert pels quatre cantons, i encarat als quatre vents: el de llevant, el de ponent, el de tramuntana i al vent del sur.
A Sant Agustí, hi havia un comunidor que, quan jo l'havia vist, ja tenia tapats els quatre vents i servia per a oficina del ajuntament. 

¿Te'n recordes del ajuntament tant petit que hi havia vora el Francàs? Doncs era allò. Crec que encara en queda un sense modificar, a la Guàrdia de Sagàs.
 

Ah! I referent a la llegenda de Roca de Pena, jo havia sentit dir, que era al toc d’oració, que se sentien les rialles i les ploraies; i que el vell Miqueló ho havia sentit.
 

Al Pep Fideuer, jo li havia sentit explicar que una vegada que feia llenya per aquell cantó, va sentir com algú escridassava i pegava a un ruc o altre animal, però, tot i que s'escoltava cada cop mes a la vora, no es veia ningú. ─Diu que va marxar aviat, doncs no fos cas que les garrotades li arribessin a ell!
També deia que havia anat a escoltar les ànimes de Roca de Pena, a les dotze de la nit, però deia: ─després de estar-m’hi una estona, vaig veure que l’únic feia el pena, era jo!

Pel que fa a la llegenda de tornar-se home, si eres dona; i dona. si eres home; jo havia sentit a dir que passava quan passaves per sota del arc de Sant Martí.

Isabel Iborra


6 comentaris :

  1. Molt interessant...gràcies per la feina que fas, Lluís!
    Per cert, ja tens els llibres de la nostra mare? Hi trobaries detalls com els que expliques...

    ResponElimina
  2. Doncs no, no els he llegit, Roser. Serà bo de fer-ho.
    I gràcies també pel recolzament.

    ResponElimina
  3. Records a la Palmira. La vaig entrevistar fa uns quants anys.
    I vam parlar de tot això, és clar. Mariassa inclosa.

    ResponElimina
  4. Els hi donaré, Jordi.
    Gran feina, la teva. Felicitats!

    ResponElimina
  5. Hola! Soc la Isabel i et vull dir que m' ha agradat molt!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Isabel. Em fa content que t'hagi agradat.
      Ah! molt interessants les aportacions que m'has passat per correu, quan tingui un estona, les afegeixo. Ja t'ho diré.
      Una abraçada.

      Elimina

Gràcies pel comentari. —Si us plau: no t'oblidis de dir-nos el teu nom.