21 d’ag. 2015

fra Josep d'Alpens (Alpens, 1816 - Arenys de Mar, 1905)

Tot i no haver-lo conegut «entre els petits i grans estels que puntegen la bigarrada constel·lació  de personatges típics del mite de Sinera, Salvador Espriu inclou el caputxí fra Josep d’Alpens. A ple carrer, a l’empara d’un marc molt realista, l’escriptor cita el seu nom a propòsit de la primera narració d’Ariadna al laberint grotesc que duu per títol “Tereseta-que-baixava-les-escales”.
Mira’t l’article «Celebrant l'Any Espriu»

Fra Josep Serrancolí d’Alpens, “que era a la trona”, vestí l’hàbit caputxí quatre anys abans de ser promulgada la llei de desamortització de béns eclesiàstics de Mendizábal.
Figura entre els caputxins que, liderats per fra Joan-Baptista Pruna d’Arenys de Mar, lluitaren pel restabliment de la vida conventual, interrompuda l’any 1835.

Entre d’altres anècdotes que la tradició arenyenca dels més ancians li atribueix, hom conta que s’escandalitzava per les millores introduïdes adés a les dependències de la casa Pruna, convertida en convent, [...] com en el cas tan sonat del canvi de canelobres de fusta per uns altres de metall [...]. Endut pel zel de la pobresa, des de la trona clamava: “Germans, mireu que han fet els frares; han transformat la casa de fra Francesc en la del senyor Francesc!” », escriu el caputxí Joan Botam i Casal.

Vegem el llibre «MEMÒRIA de SALVADOR ESPRIU», del Centre de Documentació i Estudi «Salvador Espriu», (Arenys de Mar, 1988) pàgs. 54 i 55.


Josep Serrancolí i Casas (Alpens, 16 de juny de 1816 - Arenys de Mar, 1905), conegut com fra Josep d'Alpens. «Sacerdot predicador caputxí, molt popular a Catalunya durant el segle dinovè. El 1835, en produir-se l'exclaustració 1 , va fugir a la Província Caputxina de Savoia, on va seguir els estudis i fou ordenat sacerdot. El 1849, va retornar a Catalunya. Més tard, va treballar intensament per la restauració de les províncies caputxines de l'Estat espanyol. Passà llargues temporades a Arenys.

En l'article "Les coses del pare Josep d'Alpens" (Vida parroquial, núm. 158, juliol-agost 1957), mossèn Palomer, que diu que el va conèixer quan el frare ratllava la vuitantena, ens en fa el retrat:
«Més aviat baix que alt, la cara xuclada i les barbes ben blanques; l'hàbit groller, no gens atitllat, i sorgit en varis indrets; la testa calba i relluenta, el gest mogut i fins apassionat [...], tot i que era vell i xacrós encara predicava amb aquella veu tonant i amb aquell lèxic que li era característic [...] d'un realisme cru.
Segons l'articulista, el pare Claret n'era un gran admirador i l'havia lloat de paraula i per escrit. Molt auster, feia bandera de la pobresa, anava sempre a peu i no utilitzava mai cap mitjà de locomoció per desplaçar-se d'un poble a l'altre
Duia un colossal paraigua vermell, desmuntat i plegat, amb la tela separada de les barnilles, del qual no es desprenia mai.
Va morir als noranta anys, al convent d'Arenys de mar, essent «lo més antic dels caputxins de França i Espanya», després d'una setantena d'anys de dedicació a la vida religiosa.
Eren famosos els acudits humorístics amb què amania els seus sermons i els exabruptes que llançava des de la trona als fidels que, a parer seu, no guardaven el respecte adequat o li cridaven l'atenció per algun motiu. Això validaria la veracitat de l'anècdota de l’abric de pells.» ─Conclou, mossèn Palomer. ─Vegem: Tereseta-que-baixava-les-escales─
Del llibre «Aproximació històrica al mite de Sinera» – Autors: Agustí Espriu i Malagelada, amb la col·laboració de Núria Nogueras i Baró i M. Assumpció de Pons i Recolons - Publicacions de l'Abadia de Montserrat 2010 (pàg. 191).
1Si vols aprofundir en el que fou «l'exclaustruació de religiosos de l'any 1835», no et perdis aquest article, de Joan Portell i Pujol, sobre «l’exclaustració dels regulars de la ciutat (de Vic) en el marc dels fets revolucionaris de l’estiu de 1835, durant la Primera Guerra Carlina». 
─ Mira't el [PDF, 807kB]



ANECDOTARI - Capellades, 13 de maig de 1862

Descriu Esteve Busquets en el llibre “Història de Capellades” 2 en parlar de la inauguració de la fundació del Pare Tous:
«Per cert que la pluja es féu més intensa i durà dos o tres dies, amb gran preocupació de les monges perquè la teulada no estava ben feta, i començaren a tenir goteres. Cridat el paleta no volgué anar-hi.
I el Pare Josep Serrancolí, visitador i consiliari, arremangat de braços i amb la sotana enlaire fins mig cos, amb l’ajuda d’un aprenent que havia enviat el paleta, arreglaren les filtracions.
Per acabar ─continua Busquets─ una de les coses més pintoresques que succeïren a les monges en aquells dies [...] que la passaven una mica magre.
Un dia, a l’hora de dinar i justament en l'escaiença de tenir-hi el Pare Josep d’Alpens que havia contribuït molt en la fundació del Pare Tous 3, es presentà tota condolguda la germana cuinera per a dir que no podien dinar, ja que en destapar l’olla de l’escudella per a tirar-hi la cansalada, havia caigut dintre un pellanc de sutge que li donava tal amargor que no es podia menjar.
No tenien res més, per la qual cosa decidiren prendre-ho amb resignació i alegria. I alegrament menjaren aquella «escudella amb sutge» i diu que no va fer mal a ningú. Això sí, de riallades a cada cop de coll, no en vulgueu més.»
2. Esteve Busquets i Molas (Roda de Ter, 1908 - Barcelona, 1991) - «Història de Capellades» Edició promoguda per un grup de capelladins sota el patronatge de l'Ajuntament de Capellades. 1972 – Pàg. 213 
3. Fra Josep d’Alpens, company i amic del nostre beat i un dels primers cronistes de l’Institut, el descriu com un home d’oració i silenci. [PDF, CATALUNYA FRANCISCANA NÚM. 234 ABRIL-JULIOL de 2010 - pàg. 17 - Les Constitucions caputxines viscudes pel pare Tous].

No voldria acabar sense recuperar el comentari que el Josep de cal Pei, d'Alpens, ens va deixar al blog (3.1.2011) parlant de fra. Josep. ─Gràcies de nou, Pep.
«Encara sobre Fra Josep d'Alpens, un mossèn de Girona que havia estat rector d'Arenys de Mar (que és del bisbat de Girona, si no recordo malament) em va explicar una anècdota:
Havent dinat, fra Josep, sortia a passejar per la vila d'Arenys amb un xaiet, sempre pel mateix recorregut.
I quan arribava determinada festa, els caputxins organitzaven una solemne processó anomenada del "Diví Anyell".
Al capdavant anava el xaiet tot sol, al darrera els escolans amb la creu i tota la resta de la processó. El xaiet tot sol, seguia el recorregut de cada dia, entrenat per Fra Josep d'Alpens, pels mateixos carrers i al mateix pas que havia d'anar la processó i tothom en quedava admirat. Menys els capellans diocesans de la parròquia, amb coneguda rivalitat amb els caputxins, que deien, ves perquè serveixen els frares: per passejar xais pel carrer de la vila.
Per cert que a les joventuts dels caputxins els deien "els de els santa botifarra" perquè tenien per símbol un braç de Sant Francesc mig doblat.», conclou, Josep Iborra.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies pel comentari. —Si us plau: no t'oblidis de dir-nos el teu nom.