22 d’abr. 2017

Bon Sant Jordi a tothom! —Sigueu feliços, estimeu, llegiu i compartiu

El petit príncep i la seva estimada rosa...
Amb els meus millors desitjos per aquesta, sempre entranyable, diada de Sant Jordi!

«De seguida la vaig aprendre a conèixer millor, aquella flor. Al planeta del petit príncep sempre hi havia hagut flors molt senzilles, adornades amb una sola fila de pètals i que no ocupaven gens de lloc ni molestaven ningú. Apareixien un bon matí a l'herba i després, al vespre, s'apagaven. Però aquella havia germinat un dia, d'una llavor arribada no se sap d'on, i el petit príncep havia vigilat de molt a la vora aquell branquilló que no s'assemblava gens als altres branquillons. Podia ser un espècie nova de baobab.
Però l'arbust de seguida va parar de créixer i va començar a preparar una flor. El petit príncep, que assistia a la instal·lació d'una poncella enorme, veia venir que en sortiria una aparició miraculosa, però la flor no acabava mai les preparacions per ser bonica, ben protegida en la seva cambra verda. Anava triant amb cura els seus colors. Es vestia lentament, s'ajustava els pètals un per un. No volia sortir tota arrugada, com les roselles. Volia aparèixer amb tota l'esplendor de la bellesa. Sí senyor. Era molt presumida! Aquell empolainament misteriós havia durat dies i dies. I vet aquí que un matí, just a l'hora que surt el sol, es va deixar veure.
I ella, que havia treballat amb tanta precisió, va dir, fent un badall:
  —Ai!, m'acabo de despertar... Perdona... Encara vaig tota despentinada...
El petit príncep, aleshores, no va poder contenir l'admiració:
—Que bonica que ets!
—Oi que sí —va respondre suaument la flor—. I he nascut al mateix temps que el sol...
El petit príncep ja va endevinar que no era gaire modesta, però era tan commovedora!» [...]


«I, quan va regar per última vegada la flor i estava a punt de posar-la sota la campana, es va adonar que tenia ganes de plorar.
—Adéu —va dir a la flor.
Però no li va respondre.
—Adéu —ve repetir ell.
La flor va tossir. Però no era per culpa del refredat.
—He estat beneita —va dir al final—. Perdona'm. Mira de ser feliç.
El va sorprendre l'absència de retrets. Es va quedar desconcertat, amb la campana a mig aire. No entenia aquella calma tan dolça.
—És clar que t'estimo —li va dir la flor—. No ho has sabut, per culpa meva. No té cap importància. Però has estat tan beneit com jo. Mira de ser feliç... Deixa estar la campana. Ja no la vull.
—Però el vent...
—No estic pas tan refredada, tampoc... L'aire fresc de la nit m'anirà bé. Sóc una flor.
—Però els animals...
—Bé he de suportar dues o tres erugues si vull conèixer les papallones. Diuen que són molt boniques. Si no ¿qui em vindrà a veure? Tu seràs lluny. I les bèsties grosses no em fan por. Tinc les meves urpes.
I ensenyava ingènuament les quatre espines. Després va afegir:
—No t'entretinguis d'aquesta manera, em posa nerviosa. Has decidit d'anar-te'n. Vés-te'n.
Perquè no volia que la veiés plorar. Era una flor tan orgullosa...»


—El petit príncep, d'Antoine de Saint-Exupéry - capítols VIII i XIX (fragments)