Dels diaris 'La Libertad' i "La Publicidad', tal dia com avui de l'any 1921 i 1890

'La sombra de Carlos VII' i la del seu fidel amic, el marquès d'Alpens. Madrid, 11 de gener de l'any 1921.

Una visió "poètica" d'una vella coneguda pretensió reial que, de reeixir, molt probablement hauria escombrat els actuals borbons dels poders de l'Estat.


Terminada la comedia de Lourdes —ens explica l'articulista—, el príncipe andariego (Jaume de Borbó i de Borbó-Parma, hereu de Carles de Borbó) ha reanudado su eterna caminata. Allá va a pasear sus nostalgias por el mundo, acompañado de su fiel amigo el marqués de Alpens, hijo de aquel bravo general Savalls, tan entusiasta de la causa del carlismo. —Vegem els fets de la III guerra Carlina i la batalla d'Alpens.
La sombra de Carlos VII. Article publicat al diari LA LIBERTAD del dimarts, 11 de gener de l'any 1921. Escrit per Joaquin Aznar, que més endavant (el 1925) esdevindria director d'aquest diari.
En Lourdes, junto a la gruta de los milagros, acaba de intentarse el de la resurrección del 'jaimismo'. Vano intento. —Assevera, Joaquin Aznar.
No son éstos que mal vivimos tiempos propicios a los milagros, ni puede ser el 'jaimismo', [...] un nuevo Lázaro capaz de levantar la losa del sepulcro de la tradición en que se pudre y de aventurarse por los campos de Vasconia y Cataluña con el fusil al hombro, en persecución de los endiablados hombres del progreso.

El mayor enemigo del jaimismo es su propia figura representativa —afirma rotundament, Aznar.
Ese príncipe andariego, soldado y enamoradizo, peregrino de todas las rutas, que marcha al azar por todas las sendas del mundo, en una interminable jornada, en un incesante caminar... El polvo de los caminos ha blanqueado su cabeza y el cansancio del prolongado viaje ha dejado sus huellas en el rostro del príncipe proscrito. 

No se atreve a declarar cual es la causa de su peregrinación. Pero nosotros la conocemos. Nosotros sabemos —diu, Aznar— que anda incesantemente porque huye de una sombra fatídica que le sigue a tosa partes. 
Esa sombra es la tradición. —conclou

Resignado, un poco melancólico, el príncipe sin trono y sin hogar prosigue la jornada. Hoy en Niza —Cuitat en la qual sabem que Savalls pare va construir la coneguda 'Villa Alpens, i poca cosa més' —, mañana en Colombia... Después, ¡ quien sabe !...

— Clica aquí per llegir aquesta edició del diari [p. 4 - PDF 7,73 MB]



També de l'11 de gener, ara, però, de l'any 1890, LA PUBLICIDAD (pàg. 3), publicava:



El Boletin Oficial de ayer anuncia las vacantes de las secretarías de los Ayuntamientos de Alpens, Santa María de Marlés y San Martín de Torrellas, dotadas respectivamente con el haber anual de 350 pesetas, 625 y 950. En este último Ayuntamiento además se halla vacante la plaza de depositario del mismo, dotada con 100 pesetas.
Tot plegat, per un sou de 350 pessetes anuals. T'imagines?

— Clica aquí per llegir aquesta edició del diari [p. 2 - PDF 3,28 MB]



Font d'aquestes publicacions:

- Diari LA LIBERTAD: BNE - Biblioteca Virtual de Prensa Histórica.
- Diari LA PUBLICIDAD: ARCA. Arxiu de revistes catalanes antigues.

Alpens 2017, en imatges. A ritme de vals!

Brindo per un sensacional i màgic any 2018, que no desmereixi cap dels teus somnis!



Si disposes de bona connexió et recomano la reproducció a pantalla completa, qualitat 1080p HD 





En l'últim any, aquest blog ha rebut 8.683 visites
—un 64.49% de noves—, amb 20.298 pàgines vistes i una mitjana de 724 visites mensuals. —Sou realment genials, de debò. Gràcies ;-)



Amb els meus millors desitjos per aquestes festes de Nadal i Any nou

Quan somrius (diversos autors)



Ara que la nit s’ha fet més llarga,
ara que les fulles ballen danses al racó,
ara que els carrers estan de festa,
avui que la fred du tants records…

Ara que sobren les paraules,
ara que el vent bufa tan fort,
avui que no em fa falta veure’t, ni tan sols parlar,
per saber que estàs al meu costat…

És Nadal al meu cor,
quan somrius content de veure’m,
quan la nit es fa més freda,
quan t’abraces al meu cos…
I les llums de colors
m’il·luminen nit i dia,
les encens amb el somriure
quan em parles amb el cor.

És el buit que deixes quan t’aixeques…
És el buit que es fa a casa quan no hi ha ningú…
Són petits detalls tot el que em queda…
Com queda al jersei un cabell llarg…
Vas dir que mai més tornaries,
el temps pacient ha anat passant…
Qui havia de dir que avui estaries esperant,
que ens trobéssim junts al teu costat.

És Nadal al teu cor,
quan somric content de veure’t,
quan la nit es fa més neta,
quan m’abraço al teu cos…
I les llums de colors
m’il·luminen nit i dia,
les encén el teu somriure
quan et parlo amb el cor.



Una versió del FUM, FUM, FUM, amb un toc de jazz. De la mà de Voices of Liberty.





Joan Amades i Gelats (Barcelona 1890-1959), el folklorista més prolífic, tant per materials recercats, continguts i obra escrita que ha tingut mai el nostre país, escriu:
El 24 de desembre, vigília de Nadal, al poble d'Alpens fan una gran foguera a la plaça. La fadrinalla s'apodera de tanta llenya com té al seu abast. Hi ha anys que arriben a despullar pallers sencers per cremar-ne la palla.

«En les terres on el Nadal s'escau en temps de llargues nits de fred i foscor, no és estrany que un dels elements més importants sigui el sol; la representació més estesa del sol és el foc.
Els ritus de culte al foc a molts països, i al nostre encara més, són molt rics, variats i estesos en diverses èpoques de l'any (especialment als dos solsticis: Sant Joan i Nadal). En el solstici d'hivern té diverses expressions: els focs a les places dels pobles, les fogueres davant les esglésies, les falles, i també el tió: una de les expressions més característiques de la nostra cultura popular.

La nit del 24 és una de les més màgiques de l’any a moltes cultures, a més de la catalana. A gairebé tot el món, aquesta nit, juntament amb el sol, també pren força protagonisme l’arbre; ve a ser una mena de festa de l’arbre. Hi ha llocs que s’engalana, en alguns d’altres es crema, en d’altres se’l pega i en molts d’altres s’hi fa tot plegat, però el que és comú arreu és que en surten llaminadures, torrons i altres menges i regals.
El nostre ric costumari nadalenc ens ofereix les tres varietats de culte al sol i a l’arbre: nosaltres engalanem l’arbre de Nadal, nosaltres cremem la fusta de l’arbre amb un foc a la plaça i també el peguem (sabent que no li fem mal), com si d’un ésser viu es tractés.»

Xavier Roviró i Alemany. Folklorista, president del Grup de Recerca Folklòrica d'Osona. Article: EL FOC DE NADAL. 




Les intrigants i pèrfides 'Memorias de Donña Blanca' (1875)

Memòries que foren impreses l'any 1875 a la impremta La Renaixença del carrer llavors conegut com Montjuich del Obispo, de Barcelona; i que, posteriorment, el 19 d'agost de l'any 1919, el poeta José Augusto Escoto (Matanzas, Cuba, 1864 - 1935) va cedir a la Harvard College Library per a la seva conservació.



Tal com explica l'autor/a, del qual només en conec les inicials J. T. R., es tracta d'una
'obra redactada en vista de documentos importantísimos e inéditos. Adornada con 73 preciosísimos grabados representando los principales personajes y los más culminantes episodios de la actual guerra carlista en Cataluña.' 
Afirma Pere Muñoz Hernández en el seu treball titulat 'JOSEP AGRAMUNT, LO CAPELLÀ DE FLIX, I LA TERCERA CARLINADA' (pàg. 169):
'María de las Nieves de Braganza el va definir (al capellà de Flix) com el cap més sobresortint entre els de la província de Tarragona. Altrament passà a formar part de la literatura anticarlina de l’època, gairebé qualificat de vesànic; així el 1875 es publicà la novel·la libel Memorias de doña Blanca per J.T.R. editada per la impremta La Renaixença, memòries apòcrifes de la cunyada del pretendent carlí Carlos VII.'
I fetes les presentacions formals, passarem al context de l'obra:

Com no podia ser d'altra manera, la trama principal es desenvolupa entre els anys 1873 i 1874, en plena III guerra Carlina, i parla dels fets de la batalla d'Alpens (vegem el 8è repartiment) i de molts fets d'aquesta guerra cruel, la tercera en molts pocs anys.

Bé, no t'explico res més, ja ho llegiràs.


NOTA: tot i que aquí trobem tota l'obra agrupada en un sol llibre, originalment, com podreu comprovar, es va publicar en fascicles (repartiments). També cal dir que, encara que sembli que conté moltes pàgines, heu de tenir en compte que, com que es tracta d'una publicació en fascicles, són molt fàcils i lleugeres de llegir.

Si vols, també el pots llegir i, fins i tot, baixar-te'l, a:
 

Google Play (gratuïtament), per a mòbils i tauletes.
En format PDF [6,18 MB]
- I a Google Llibres. —Gràcies per posar al nostra abast aquesta obra i tantes altres que els amants de la literatura i la història mai agrairem prou de poder llegir o consultar.

Festa Major d'Alpens (1917 – 2017), cent anys!

Amb els meus millors desitjos per aquests dies de festa gran i content de compartir amb vosaltres l'experiència vital d'aquest blog, us presento el programa de la Festa Major d'Alpens de l'any 1917. Enguany en farà 100 anys.

Capbussa't en el temps i llegeix-lo, a poc a poc i sense presses... Veuràs que, tot i que Miquel Casals encara no havia construït el Casino (1928), ja feia de les seves organitzant unes festes majors impressionants!

Un programa farcit d'activitats culturals i religioses que es presenta així:

La comissió organitzadora de les festes, sens reparar ab cap mena de gastos, ha contractat per els dies 27 y 28 la molt aplaudida COMPANYIA DE SARSUELA Y OPERETA del Teatre de la Comedia de Barcelona [...] que junt ab el distingit aficionat d'aquesta poblaciò —EN MIQUEL CASALS— farant les delicies del públich, en el BONIC TEATRE qu' al efecte 's constituirá en el EMBALAT.
I segueix, convidant-nos a assistir a la representació de quatre sarsueles boniques i de molt riure, acompanyades per la molt acreditada orquestra La Moderna de Granollers, i dues comèdies xamoses i gracioses. Tot plegat, a preus económichs i amb serveix especials de tartanes durant els dies de la festa.

Ja m'hauria agradat veure les cares de la gent d'Alpens, amb tanta sarsuela!



A la pàgina 3 de l'edició del matí de 'La Veu de Catalunya' del 26 de setembre de 1917, secció 'Notes de fora', hi diu:
—Alpens (Lluçanès). — Festa major. —
S'ha publicat el programa, redactat —remarca— en nostra estimada llengua catalana:
Avui, 26 de setembre: Tritlleig de campanes. Completes.
Dia 27: Ofici solemnial. Processó i Rosari. La típica dansa alpensina, i seguint la consuetut (costum), les noies obsequiaran amb un berenar als seus balladors. Serenates i ball a l'envelat. A les dotze de la nit llevant de taula (durant el qual els concurrents á la festa —vegem el programa de mà— podrán depositar les cantitats que vulguin, á les safates que al objecte portarán nostres joves) [...]
 → [Mira el PDF 1,50 MB]


Aquest any —com sempre!— farem una gran festa. —T'esperem!

I també s'escau en diumenge, com el 2015. Un diumenge que els catalans tenim ben present: el de l'1 d'octubre.  —Ja tinc la màquina de fotografiar a punt. Visca Catalunya!



Ens han entrat a casa

Ens han entrat a casa. S'han emportat tot el que han volgut i a qui han volgut, i pobres de vosaltres que aixequeu la veu, ens han dit.
—Què us heu pensat.
Tot per anihilar els nostres clams, la veu dels nostres representants i la institució de la Generalitat de Catalunya.
—No hi teniu cap dret.
Quan penso en tot el que vaig/vam lluitar per esborrar la dictadura de les nostres vides i dotar-nos d'una democràcia, que vaig creure veritable, i contemplo —ara, amb basarda— l'actuació d'ahir de "las fuerzas armadas del estado", amb bona part de la premsa i del poder judicial al dictat del "Gobierno" i, tot plegat, amb l'aquiescència dels partits històricament d'esquerres, què voleu que us digui?
—Se'm regira l'estómac. Caram, tan sols demanem un referèndum!
I em pregunto, no sense autocrítica, què vam fer tan malament que l'Estat espanyol, encara ara, quaranta-dos anys després de la mort del dictador, no pugui entendre que el primer principi que existeix al món és la llibertat dels seus pobles per decidir els seu futur, lliurement.
—Jo vull decidir el meu futur. Vull la república catalana indepenent!

T'estimo Catalunya!
Malhaja lo cavall negre que ens trepitja i humilia,
benhaja lo cavall blanc que ens estima i ens vol emancipats!