Es conta que la Nit de Sant Joan, i només aquesta
Si hom va fins a Roca de Pena, en arribar-hi, pel cantó del darrere que dóna a Alpens, s'escolten grans plors i gemecs, mentre que si continues camí de la font de Matamosses, sentiràs grans rialles.
Tinc de reconèixer que hi havíem anat alguna vegada i l'única cosa que s'escoltava era la disbauxa que ens portàvem tots plegats.
En tornar, dèiem: "És clar, si hi hem arribat que ja era de dia. Ja tornarem l'any que ve..." Cosa de bruixes, suposo.
Existeix una altra llegenda (que ens ha fet arribar el Pere Rovira, pel facebook) que diu: si la nit de Sant Joan puges a dalt de tot de Roca de Pena i ets home, baixes dona; i si hi puges dona, baixes home.
La Carme Frígola ens afegia (també pel facebook): "I tant, és una llegenda alpensina que sempre es deia a la canalla. Lluís, segur que l'has sentit!"
EL SERRAT DE LA SORT
També deuria ser cosa de bruixes el que molts de nosaltres havíem sentit explicar al Lluís del Masot. Sí home, sí... lo de l'olla plena d'or amagada al Serrat de la Sort. Que encara hi deu ser, per cert, doncs pel que en sé, ningú ha aconseguit trobar-la. Fins avui, és clar.
Arribats al lloc dels fets i un cop detectada l'olla, resulta que a cada forat que fas, l'entremaliada canvia de lloc. Per evitar aquest ensurt —ens deia el Lluís— cal anar-hi exactament a les dotze de la nit. Però resulta que tot i ser exactament l'hora escaient, quan comences a cavar... Apa, flistassada amunt, flistassada avall, i més s'enfonsa el tresor! Això, quan no se t'apareixen un grapat de noies molt ben clenxinades que et distreuen de la labor i apa! Adéu or!
Tot plegat, per acabar corrent serralada avall, davant d'un bé de Déu de roques –mai vistes- disposades a esclafar-te. Cosa de bruixes, suposo.
EL COLLET DE LES BRUIXES
On el camí de Soler es planta entre el pla de Puigdon i Puig Cornador.
Si el temporal podia travessar aquesta serralada abans de TOCAR A BON TEMPS, ja havíem begut oli.
D'aquest Collet no en conec cap història. Només puc imaginar-me'n que és el lloc on es reuneixen les bruixes d'Alpens, les nits de lluna plena, per fer els seus rituals d'iniciació de les candidates i acabar segellant el pacte, tot fent un petó al cul del dimoni. Condició indispensable per formar part del Club de les bruixes molt, molt dolentes. No són romanços! És cosa de bruixes.
Tinc de reconèixer que hi havíem anat alguna vegada i l'única cosa que s'escoltava era la disbauxa que ens portàvem tots plegats.
En tornar, dèiem: "És clar, si hi hem arribat que ja era de dia. Ja tornarem l'any que ve..." Cosa de bruixes, suposo.
 |  |  |  |  |
Existeix una altra llegenda (que ens ha fet arribar el Pere Rovira, pel facebook) que diu: si la nit de Sant Joan puges a dalt de tot de Roca de Pena i ets home, baixes dona; i si hi puges dona, baixes home.
La Carme Frígola ens afegia (també pel facebook): "I tant, és una llegenda alpensina que sempre es deia a la canalla. Lluís, segur que l'has sentit!"
EL SERRAT DE LA SORT
També deuria ser cosa de bruixes el que molts de nosaltres havíem sentit explicar al Lluís del Masot. Sí home, sí... lo de l'olla plena d'or amagada al Serrat de la Sort. Que encara hi deu ser, per cert, doncs pel que en sé, ningú ha aconseguit trobar-la. Fins avui, és clar.
Arribats al lloc dels fets i un cop detectada l'olla, resulta que a cada forat que fas, l'entremaliada canvia de lloc. Per evitar aquest ensurt —ens deia el Lluís— cal anar-hi exactament a les dotze de la nit. Però resulta que tot i ser exactament l'hora escaient, quan comences a cavar... Apa, flistassada amunt, flistassada avall, i més s'enfonsa el tresor! Això, quan no se t'apareixen un grapat de noies molt ben clenxinades que et distreuen de la labor i apa! Adéu or!
Tot plegat, per acabar corrent serralada avall, davant d'un bé de Déu de roques –mai vistes- disposades a esclafar-te. Cosa de bruixes, suposo.
 |  |  |
On el camí de Soler es planta entre el pla de Puigdon i Puig Cornador.
Si el temporal podia travessar aquesta serralada abans de TOCAR A BON TEMPS, ja havíem begut oli.
D'aquest Collet no en conec cap història. Només puc imaginar-me'n que és el lloc on es reuneixen les bruixes d'Alpens, les nits de lluna plena, per fer els seus rituals d'iniciació de les candidates i acabar segellant el pacte, tot fent un petó al cul del dimoni. Condició indispensable per formar part del Club de les bruixes molt, molt dolentes. No són romanços! És cosa de bruixes.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per la teva visita i pel comentari. Torna aviat, ens hi trobaràs sempre.
Lluís, Gent d'Alpens