Alpens, de Rams a Pasqua, al segle passat
 |
| Alpens, les caramelles de l'any 1931 |
Un dia especialment festiu, en el qual beneïm els rams que ens protegiran de tempestes, mals esperits i bruixes; i que ens aprovisionarà del llorer beneït que ens servirà de condiment per als àpats més rellevants de la casa.
El dia en què, ben mudats, farem bona la dita de "el Diumenge de Rams, qui no estrena no té mans!"
De les tempestes que congriaven les bruixes
"La bona gent de pagès intentaven desactivar-les emprant els mitjans més adients segons les creences de l'època. Primer de tot, posaven al foc a terra llorer, romaní, olivera i altres plantes que havien beneït el Dissabte (diumenge) de Rams. Agafaven un brot de llorer i de cadascuna de les herbes beneïdes i les posaven damunt d'una mica de caliu del foc i, tot seguit, les tapaven amb la pala de la cendra. Les herbes anaven cremant amb somort. El fum que sortia per la xemeneia espantava les bruixes que comandaven el temporal, o almenys aquesta era la intenció de la pagesia. Hom creia que en respirar el fum de les herbes beneïdes quedaven estabornides i desorientades, de tal manera que perdien el control de la tempesta. [...]
Per estalviar-se l'ensurt de la caiguda de llamps, posaven una olla o caldera plena d'aigua penjada als clemàstecs del foc, així paraven la caiguda del llamp per la xemeneia". Del llibre A toc de campana. Com es vivia a la Catalunya rural de Jordi Torres i Sociats, Farell Editors.
El salpàs: anar a beneir les cases amb aigua i sal, durant el temps pasqual
En arribar el rector, ja li tenim preparats el plat de sal amb una candela clavada al mig i el rentamans, ple d'aigua.
Comença la cerimònia!
El rector es posa el roquet i l’estola per a procedir a la benedicció pertinent. Amb un branquilló de boix s'esquitxa d'aigua el lloc escollit (normalment la porta grossa d'entrada), mentre el rector agafa una cullerada de sal molla, i l'encasta, decidit, a la llinda.
Després de repetir la cerimònia en la resta de llocs (portes i quadres del bestiar) guardem la sal sobrant, que donarem al bestiar, i l'aigua beneïda, per a la mainada i pels futurs rituals que ens protegiran de calamitats i malalties.
En acabar, obsequiarem als oficiants amb un petit tast i un bon porró de vi, i, via fora, cap a una altra casa, que tenim pressa. També aprofitarem per a proveir-nos de fulles de palma beneïdes, per a fer-ne les creus que clavarem a les portes.
Un cop fet tot això, i no abans d'haver donat alguna dotzena d'ous per a la parròquia, hom ja es pot considerar protegit de qualsevol malastrugança.
Emmudeixen les campanes, ressonen les "tenebres"
Per tal d'anunciar els oficis i processons, entre el Dijous Sant i el Dissabte Sant, quan per tradició no es podien fer sonar les campanes, a Alpens i arreu de Catalunya) fèiem servir les "tenebres", també conegudes com a matraques.
Avui dia, tan sols existeixen en el record. Sembla ser que se'ns van cremar, diuen.
Pel que m'han anat explicant, podríem concloure (ja disculparàs la gosadia de fer-ho) que es tractava d'una petita roda (sínia) de fusta, d'un metre de diàmetre per un pam d'amplada, oberta pels costats, del centre de la qual hi penjaven uns martells de fusta que, en fer-la rodar, colpejaven sobre les fustes que feien de radis (de 4 a 6, diuen)... No sé, imagina't una petita roda de carro d'abans, d'un metre de diàmetre i un pam d'amplada, amb el martells penjats del centre, colpejant sobre els radis, en voltar... Uf!
A "matar jueus"
Escriu Josep Pla (l'any 1919) en El quadern gris: "En tal dia com avui, a l'època de la meva infantesa, les criatures del poble acudíem a l'església havent dinat, a matar els jueus.
Hi acudíem amb tota mena d'estris per fer fressa. Els uns, amb els garrots, picaven a terra; els altres percudien una llauna de petroli amb un tall de ferro; el petit comerç posava en venda unes maces ad hoc per picar sobre qualsevol cosa; hom podia comprar també una joguina feta amb un engranatge de fusta, que es feia rodar i produïa un soroll desagradable, absolutament molest.
A l'església, es produïa un xivarri enorme, immens. Aquell desori representava una matança hipotètica de jueus."
Per acabar dient (i subscric): "Em produeix una gran satisfacció constatar la decadència d'aquest desori arrelat i grotesc."
M'explicava, l'any passat, la Nita de cal Vilamala, en veure aquesta fotografia de l'església amb l'entrada lateral al campanar, avui inexistent:
"Això era com un daixonses, allò que et deia l'altre dia... Hi tenien uns taulons guardats, que fèiem servir per anar a matar jueus, el dia del Dijous o Divendres Sant. I sé que els tenien aquí dintre. Trèiem els taulons d'aquí, d'aquesta porta. I la canalla anàvem tots amb unes macetes, i allà, a matar els jueus!"
La processó dels Armats i la predicació quaresmal
Encara que ja fa molt de temps que no se celebra (es va deixar de fer cap allà el 1974 o 1975), de ben segur que molts dels nostres avis, pares i més d'un de nosaltres, recordarà la processó dels Armats de quan érem petits, i els sermons apocalíptics de Setmana Santa.
Joan Bada en parlar de la predicació quaresmal i el pagament del predicador en l'època de Carles Ⅲ (1716-1788), explica: "Si no hi havia diners es recorria a una talla especial controlada pel batlle o, com en el cas d'Alpens, a recursos enginyosos, com ara 'arreplegar algunes llonganises'."
En el mateix article (parlant, també, de l'època de Carles Ⅲ) explica:
Si tenim en compte que ja s'hi veu la carretera (1882), que l'edifici modernista construït a la Placeta per Josep Vall i llogat a l'Ajuntament al 1910 també hi surt, i que la Fàbrica Vella (1925) i el Casino (1928) no hi surten... Conclourem, que la data d'aquesta foto s'escau entre els anys 1910 i el 1925 com a màxim.
Els Armats avancen impertèrrits pel centre de les bancades de l'església, amb pas llarg i arrossegant sorollosament els peus, descarreguen, a cada passa, un cop de llança al terra, que fa retrunyir l'església sencera. La mainada no s'amaga sota les faldilles de la mare, perquè no gosen. Hom té la impressió que en qualsevol moment l'església s'esfondrarà i que tots plegats anirem a parar, de pet, a l'infern.
La basarda de la foscor que sembla envair-nos a tots plegats és aclaparadora...
Una de les imatges —realment colpidores— que recordo de la processó dels Armats d'Alpens, és la del penitent. Un penitent que, en compliment d'alguna prometença que havia fet, seguia tota la processó amb la creu a coll, descalç i arrossegant una gran cadena pel terra. Fos home o dona, ningú podia saber qui era.
Recordo també, que una de les cançons que es cantaven durant la processó era el càntic de la Passió de Nostre Senyor Jesucrist, que Mossèn Cinto Verdaguer va escriure l'any 1873, quan tenia 28 anys.
Les caramelles d'Alpens, primera meitat del segle passat
Les cantades de caramelles d'Alpens de l'any 1989. Ja em disculparàs la qualitat, doncs no m'ha estat fàcil recuperar-lo... Valgui com a document, si més no.
De les tempestes que congriaven les bruixes
"La bona gent de pagès intentaven desactivar-les emprant els mitjans més adients segons les creences de l'època. Primer de tot, posaven al foc a terra llorer, romaní, olivera i altres plantes que havien beneït el Dissabte (diumenge) de Rams. Agafaven un brot de llorer i de cadascuna de les herbes beneïdes i les posaven damunt d'una mica de caliu del foc i, tot seguit, les tapaven amb la pala de la cendra. Les herbes anaven cremant amb somort. El fum que sortia per la xemeneia espantava les bruixes que comandaven el temporal, o almenys aquesta era la intenció de la pagesia. Hom creia que en respirar el fum de les herbes beneïdes quedaven estabornides i desorientades, de tal manera que perdien el control de la tempesta. [...]
Per estalviar-se l'ensurt de la caiguda de llamps, posaven una olla o caldera plena d'aigua penjada als clemàstecs del foc, així paraven la caiguda del llamp per la xemeneia". Del llibre A toc de campana. Com es vivia a la Catalunya rural de Jordi Torres i Sociats, Farell Editors.
El salpàs: anar a beneir les cases amb aigua i sal, durant el temps pasqual
 |
| Ripoll, març
del 1929 |
Comença la cerimònia!
El rector es posa el roquet i l’estola per a procedir a la benedicció pertinent. Amb un branquilló de boix s'esquitxa d'aigua el lloc escollit (normalment la porta grossa d'entrada), mentre el rector agafa una cullerada de sal molla, i l'encasta, decidit, a la llinda.
Després de repetir la cerimònia en la resta de llocs (portes i quadres del bestiar) guardem la sal sobrant, que donarem al bestiar, i l'aigua beneïda, per a la mainada i pels futurs rituals que ens protegiran de calamitats i malalties.
En acabar, obsequiarem als oficiants amb un petit tast i un bon porró de vi, i, via fora, cap a una altra casa, que tenim pressa. També aprofitarem per a proveir-nos de fulles de palma beneïdes, per a fer-ne les creus que clavarem a les portes.
Un cop fet tot això, i no abans d'haver donat alguna dotzena d'ous per a la parròquia, hom ja es pot considerar protegit de qualsevol malastrugança.
Emmudeixen les campanes, ressonen les "tenebres"
 |
| Les "tenebres" Sta. Mª. de Cervera |
Avui dia, tan sols existeixen en el record. Sembla ser que se'ns van cremar, diuen.
Pel que m'han anat explicant, podríem concloure (ja disculparàs la gosadia de fer-ho) que es tractava d'una petita roda (sínia) de fusta, d'un metre de diàmetre per un pam d'amplada, oberta pels costats, del centre de la qual hi penjaven uns martells de fusta que, en fer-la rodar, colpejaven sobre les fustes que feien de radis (de 4 a 6, diuen)... No sé, imagina't una petita roda de carro d'abans, d'un metre de diàmetre i un pam d'amplada, amb el martells penjats del centre, colpejant sobre els radis, en voltar... Uf!
A "matar jueus"
Escriu Josep Pla (l'any 1919) en El quadern gris: "En tal dia com avui, a l'època de la meva infantesa, les criatures del poble acudíem a l'església havent dinat, a matar els jueus.
Hi acudíem amb tota mena d'estris per fer fressa. Els uns, amb els garrots, picaven a terra; els altres percudien una llauna de petroli amb un tall de ferro; el petit comerç posava en venda unes maces ad hoc per picar sobre qualsevol cosa; hom podia comprar també una joguina feta amb un engranatge de fusta, que es feia rodar i produïa un soroll desagradable, absolutament molest.
A l'església, es produïa un xivarri enorme, immens. Aquell desori representava una matança hipotètica de jueus."
Per acabar dient (i subscric): "Em produeix una gran satisfacció constatar la decadència d'aquest desori arrelat i grotesc."
M'explicava, l'any passat, la Nita de cal Vilamala, en veure aquesta fotografia de l'església amb l'entrada lateral al campanar, avui inexistent:
"Això era com un daixonses, allò que et deia l'altre dia... Hi tenien uns taulons guardats, que fèiem servir per anar a matar jueus, el dia del Dijous o Divendres Sant. I sé que els tenien aquí dintre. Trèiem els taulons d'aquí, d'aquesta porta. I la canalla anàvem tots amb unes macetes, i allà, a matar els jueus!"
La processó dels Armats i la predicació quaresmal
Encara que ja fa molt de temps que no se celebra (es va deixar de fer cap allà el 1974 o 1975), de ben segur que molts dels nostres avis, pares i més d'un de nosaltres, recordarà la processó dels Armats de quan érem petits, i els sermons apocalíptics de Setmana Santa.
Joan Bada en parlar de la predicació quaresmal i el pagament del predicador en l'època de Carles Ⅲ (1716-1788), explica: "Si no hi havia diners es recorria a una talla especial controlada pel batlle o, com en el cas d'Alpens, a recursos enginyosos, com ara 'arreplegar algunes llonganises'."
| Joan Bada Elias, professor durant quaranta anys de la Facultat de Geografia i Història (UB) i vicedegà de la Facultat de Teologia de Catalunya, autor de l'article "La vida religiossa popular a Catalunya a l'època de Carles Ⅲ" publicat a la Revista d'Historia Moderna Pedralbes, núm. 8 (2) (1988), pàg. 471. |
En el mateix article (parlant, també, de l'època de Carles Ⅲ) explica:
- "El cicle d'advent-nadal presenta poques novetats treta la forma de celebrar el Nadal [...] a Alpens i Vallcàrcara: a les quatre maitines i missa del gall, segona missa a punta de sol, ofici a l'hora de la missa major..."
- "A Alpens es feia un novenari a St. Francesc Xavier a partir del tres de març (avui anomenada novena de la gràcia) i el 29 d'abril, amb motiu de la festa de St. Pere Màrtir, es feia la festa de l'olivera..."
- "Pels diumenges durant l'any [...] a la tarda és freqüent el rés del rosari [...] a Alpens el rés era doble: abans de la missa major i a la tarda, amb hora diversa segons fos dia festiu amb permís de treballar o sense. En el primer cas era un quart abans del toc d'oració, en el segon a les tres."
Si tenim en compte que ja s'hi veu la carretera (1882), que l'edifici modernista construït a la Placeta per Josep Vall i llogat a l'Ajuntament al 1910 també hi surt, i que la Fàbrica Vella (1925) i el Casino (1928) no hi surten... Conclourem, que la data d'aquesta foto s'escau entre els anys 1910 i el 1925 com a màxim.
Els Armats avancen impertèrrits pel centre de les bancades de l'església, amb pas llarg i arrossegant sorollosament els peus, descarreguen, a cada passa, un cop de llança al terra, que fa retrunyir l'església sencera. La mainada no s'amaga sota les faldilles de la mare, perquè no gosen. Hom té la impressió que en qualsevol moment l'església s'esfondrarà i que tots plegats anirem a parar, de pet, a l'infern.
La basarda de la foscor que sembla envair-nos a tots plegats és aclaparadora...
 |
 |
 |
 |
Recordo també, que una de les cançons que es cantaven durant la processó era el càntic de la Passió de Nostre Senyor Jesucrist, que Mossèn Cinto Verdaguer va escriure l'any 1873, quan tenia 28 anys.
| «Jesucrist, la Passió vostra ajudáumela á cantar; mes morint per culpa nostra ¿qué faré sinó plorar? Si plorant pujo al Calvari, Vos al cel me pujaréu, puix la escala per pujarhi es l'escala de la Creu... » El càntic sencer. |
També es cantava (recorda el Josep Mª. de cal Vilamala) Què t'he fet? -Jesús te crida-. Què t'he fet, oh poble meu? T'he estimat més que la vida, i tu em dónes mort en creu. El càntic sencer. |
Les caramelles d'Alpens, primera meitat del segle passat
|
|
|
|
||||||||
Les cantades de caramelles d'Alpens de l'any 1989. Ja em disculparàs la qualitat, doncs no m'ha estat fàcil recuperar-lo... Valgui com a document, si més no.
Les caramelles del 2019. Bona Pasqua i per molts anys a tots als alpensins i alpensines!
"Refila tenora, refila amb afany, / que com més refiles, l'amor és més gran."
"Refila tenora, refila amb afany, / que com més refiles, l'amor és més gran."
Caramelles d'Alpens 2023
La Isabel de cal Pei ens ha fet arribar aquest correu:
ResponElimina«Doncs et vull explicar el què recordo del dia d'anar a beneir el ram: a casa, anàvem a buscar els llorers a cal Leies, que ja en tenien uns quants de tallats i ens els deixaven triar. Era tot una festa guarnir-los amb caramels i galetes i a vegades també amb rosaris de sucre que portaven a cal Pretcai. Un cop beneïts,les postres del diumenge de rams eren les llaminadures que anàvem traient del ram i que ens repartíem equitativament.
Del dia del "Salpàs" al poble, recordo aquest fet: quan la gent del poble portàvem la sal i l'aigua a l'església per beneir... Hi havia una dona gran que anava dient al mossèn Tomàs: Agafi'n més, mossèn, agafi'n més... Com que ja n'estava tip de sentir-ho i era molt de la broma, li va dir: ─ja n'hi ha prou! I del que sobrarà, li'n faré un emplastre al clatell!
Ah! i referent a parar les pedregades, a La Cirera, teníem una besàvia que sempre treia la marededéu dels Munts a la finestra. Un dia que ja la hi havia tret i resat els parenostres corresponents va dir: ─que es estrany! He tret la marededéu a la finestra i no para! Llavors es va adonar que s'havia equivocat d'imatge i que la que era fora no era dels Munts, sinó que era la de Queralt.
Cada lloc, la seva marededéu!
Sí, sí, lo de matar jueus, també ho havia sentit explicar...
I en quant a la processó dels armats, recordo especialment que hi havia participat ficada dins de una vesta. Era participar de la processó des de un lloc privilegiat i com si no no hi fos personalment. També recordo especialment el "solo" que la Roser i la Soledat Montferrer feien a La Placeta.
També les emocions i sensacions eren mes intenses (això crec que deu tenir a veure amb el "cucurutxo" punxegut. Si els feien amb aquesta forma, per alguna cosa deu ser. Jo m'imagino que deu tenir a veure amb la canalització de energies...?
Per avui, prou rotllo.»
Isabel Iborra.
─Gràcies Isabel. Una abraçada.