Ponç de la Guàrdia, castell de la Guàrdia de Ripoll

Ponç de la Guàrdia, castell de la Guàrdia de Ripoll - Alpens, les Llosses

Ponç de la Guàrdia (aprox. 1154-1188). Per a aquella "de la qual tot me val".
Trobador català, contemporani de Guillem de Berguedà, fou un cavaller del llinatge dels Saguàrdia, els senyors del castell de la Guàrdia de Ripoll.
Aquest castell (esmentat el 1017), que comprenia els actuals termes d’Alpens i les Llosses, estava situat on ara es troba l’ermita de Santa Margarida de Vinyoles. En parlarem.

Platònicament enamorat, el jove Ponç escriu a la dama estimada per a acomiadar-se'n, abans de sortir a guerrejar cap a Tolosa sota les ordres del (m'atreviria a dir el seu protector) rei Alfons el Cast, Ⅰ de Catalunya i Ⅱ d'Aragó.

"Plorant me'n vaig, perquè les dames estimo molt", escriu, alhora que ens fa palès el seu sofriment: "no és cap joia el desig que em domina", exclama. "I tinc dolor, però vós esteu tranquil·la: / en això em sembla que sou una mica injusta.", li retreu, en no sentir-se correspost en el seu deliri amorós.
La sap casada: "un maldient em vol pitjor que mort"; i tanmateix, implora els seus favors: "no se'n cansi que em pesaria molt: que malgrat ell [el maldient del marit] tindré goig i plaer / gràcies a midons [la dama], a qui vaig besar les mans."

L'eròtica autocomplaença de l'amor cortès vers la dama poderosa i sovint casada, que frega el vassallatge, diria.

Ⅰ
Farai chanzo ans que veinha.l laig tems,
pus en Tolsa non n'anam tuit essems.
A Deu coman tot cant reman de zay:
ploran m'en part, car las domnas ams nems.
Tot lo pais, de Salsas tro a Trems,
salv Deus, e plus cel on midons estai

Ⅱ
Tot n'o am mais car ma dona i sai;
qu'el'es mos jois et el'es tot cant ai,
e res no.m am mas leys cui amar suel
ni de mos jorns autra non amarai;
e sai e cre que leis aman morai,
pus a leis platz qu'enaixi m'o acuill,

Ⅰ
Faré una cançó abans que vingui el mal temps,
ja que a Tolosa anem tots plegats.
A Déu encomano tot quan resta aquí:
plorant me'n vaig, perquè les dames estimo molt.
Tot el país, de Salses fins a Tremp,
guardi Déu, i més enllà on la meva senyora està.

Ⅱ
L'estimo encara més perquè la meva dama hi és;
que ella és el meu goig i ella és tot el que tinc,
i res no estimo sinó ella a la qual sempre he estimat
i en els meus dies cap altra no estimaré;
i sé i crec que moriré estimant-la,
perquè si a ella li plau que així m'ho concedeixi.

Quan Ponç de la Guàrdia escriu aquesta cançó, d’Alpens ja trobem documentats:
Sant Pere de Serrallonga "Sancti Petri (951)", Santa Maria d'Alpens "Sancta Maria (988)", el Colomer "Terrades, de Sancta Maria de Pintos (1074)", i el castell de Freixenet "d'Ermengol, al Monestir de Ripoll (1095)".
De la seva existència, hom pot concloure que estem davant del primer embrió de poblament de les nostres contrades d’Alpens.

Ⅲ
Cant e leis plaitz que.m fay tort ni orguil,
sitot m'o vey, conoixer non o vul.
Mas ben conosc tot cant me fai de be:
lo be.l graesc e.l mal, sitot m'en duil.
C'om peitz me fai, can m'esgaran sey oil,
ai tant de yoy que del mal no.m sove.

Ⅳ
Non es nuils joys lo desir que me'n ve,
que si.m destreinh, non ay poder de me,
mas sol d'aitan can tot soletz m'estau
e pes de leis ab lo cor que la ve:
aquel douz pes me sojorn'e .m reve
et ai n'aut pessan mant bon jornau.

Ⅴ
Domna, vos etz manenta de bon lau
e, ses mentir, la gencer c'om mentau:
per qu'eu sofer totz mos mals e deport
que trac per vos soletz e mon cabau,
e n'ai dolor, mas vos estatz suau:
d'aizo m'es vis que faitz alques de tort.

Ⅵ
Us lauzengiers me vol far paitz de mort;
mas no m'en clam, que mout n'ai bon conort
e no.y ay dan, et il fai que vilans.
Ja no s'en lais, que pesari.m fort:
que esters son grat auray joy e deport
merces midons, a cui baissei les mans.

Ⅲ
Quan a ella li plau fer-me tort i mostrar-se orgullosa,
encara que ho veig, no ho vull reconèixer.
Mes be reconec tot quan em fa de bé:
el bé li agraeixo i el mal, encara que me'n dolc.
Com pitjor em tracta, quan m'esguarden els seus ulls,
tinc tant de goig que no me'n recordo.

Ⅳ
No és cap joia el desig que em domina,
que així se m'apodera, que no tinc poder sobre mi,
sinó només quan tot solet m'estic
i penso amb ella amb el cor que la veu:
aquest dolç pensament em descansa i em refà
i pensant en ella he tingut molts bons dies.

Ⅴ
Senyora, vos sou famosa de bon nom
i, sense mentir, la més gentil que hom pot esmentar;
per la qual cosa jo suporto tots els meus mals i esforços
que trec per vós solet en mi mateix,
i tinc dolor, però vós esteu tranquil·la:
en això em sembla que sou una mica injusta.

Ⅵ
Un maldient em vol pitjor que mort;
però no me'n queixo, que en tinc un bon consol
i no en tinc dany, i ella actua com un vilà.
No se'n cansi que em pesaria molt:
que malgrat ell tindré goig i plaer
gràcies a midons, a qui vaig besar les mans.

Inicis de la literatura "popular" catalana, de la mà de la poesia trobadoresca, escrita en un provençal cada vegada més catalanitzat.

Ponç de la Guàrdia "no era un trobador professional, sinó un cavaller al qual, segons diu ell mateix, li agradava que les dames provençals celebressin les seves composicions.

Se sap que va participar en el setge de Conca (1177) sota les ordres del rei Alfons i, més tard, en l'expedició del rei contra el comte Raimon Ⅴ de Tolosa.

La seva obra la formen nou composicions amoroses, quatre de les quals formen un petit cicle dedicat a una dama que anomenava amb el senhal (pseudònim poètic) de On-tot-mi-platz (Aquella de la qual tot em plau), la marquesa d’Urgell i esposa de Ponç Ⅲ de Cabrera, el Turbulent." Viquipèdia: Ponç de la Guàrdia.