Molt bé... i ara, què fem? Seguim, seguim la comèdia, encantats

Ah! I procurar que no se'ns escapi el riure.
L'hereu de cal Ric, que ja fa anys que va convèncer els seus pares que el millor era vendre's tot el bestiar, deixar de conrear les terres i dedicar-se als negocis, va començar a tallar els pins del mas per fer-ne casetes de gos.
Passaven els anys i el mercat de les casetes i els gossos cada dia anava millor. Tothom es barallava per invertir-hi els seus diners i, els que no en tenien, els demanaven prestats, per a poder entrar a la festa. Amb tot això, el poble i els de cal Ric vivien com rics marxants!

Vet ací que, un bon dia, però, sense motiu aparent, els de cal Cash comencen a fer aigües. I a cal Flow, s'espanten i tanquen portes.

I el poble? El poble es queda amb un pam de nas i les casetes, és clar.
A cuita-corrents, els de cal Ric es reuneixen a la casa pairal, amb tots els germans, l'hereu i els avis.

—Hem de fer alguna cosa —els diu l'hereu—. Si parem de vendre casetes, això fotrà un pet com una aglà.
—Què m'has de dir! —respon el setciències del Póltic (que s'havia establert pel seu compte a Barcelona i estava molt ben situat a la política del Tripe's).
—El més important és que ningú noti que tenim problemes. Si no, no ens deixaran més calés —continua l'hereu—. Mira, tu, pare, et poses el vestit de Festa Major i et deixes veure pel poble com aquell que no vol la cosa, i la mare (que d'això en sap un pou), que organitzi les festes que facin falta, convidant a tothom que us passi pel cap.

Sense més ni més, la Bits (la reina de casa, que no parava de fer màsters a la universitat, junt amb el calçasses del seu maridet, que fotia tres anys que estava repetint primer), els diu: —Per mi, mentre ens continueu passant la "rendeta" com fins ara, foteu el que vulgueu! 

—Maco! —engalta la rateta del Présta (que anava per capellà i ara feia de prestador escanyapobres pel poble)—. I, a mi, qui m'arregla el desgavell dels de cal Cash i cal Flow?
—Collons, nen, sembla que baixis d'Arbeca —li diu el Póltic—. El que has de fer és dir que ho tens tot controlat i, abans no pesquin com de penjats que estem, t'aconsegueixes tants crèdits com puguis.
—I si no piquen? —replica el Présta.
Els dius que és per refinançar les casetes, que així tothom tornarà a anar bé. I amb els calés que recollim, tapes els teus forats de cal Cash i cal Flow, continuem pagant la renda de la nena, li donem alguna cosa al "Xic" i, amb la resta, organitzem les festes que calguin, per tenir-los a tots contents i distrets. Ah! I que ningú s'adoni del que trafiquegem.

Amb aquestes que es despenja l'avi Gecs i els diu: —Dallonses... canalla... si no els hi donem feina i que puguin menjar calent, s'armarà la de Déu és Crist, i això no ens convé gens. Tu, Présta, el que hauries de fer, és mirar d'arreplegar quatre calés més, ara que encara hi som a temps. I amb el que recollim, comenceu a llogar gent per a fer obres a casa, a la finca i a on us passi pel cap. Que no parin!

—Però, avi... Si ja la tenim molt bé, la casa. 

—Ai, nena... això, deixa'ns-ho a nosaltres —replica l'avi Gecs—. Mireu... agafem la carretera del mas fins al poble (que són uns quants quilòmetres), li traiem la grava, ens carreguem totes les rases i les tornem a fer noves, eixamplem les vores, redrecem uns quants revolts o n'hi fem uns quants de nous i, per acabar, l'enquitranem, què collons!

—Però, avi... Si sempre hi hem passat la mar de bé, per aquesta carretera... si gairebé és nova...

—Vols fotre el fotut favor de callar d'una vegada, nena! —l'hi engalten, a cor, tots els germans.

I si se'ls acaba la feina —continua entusiasmat l'avi Gecs—, canviem el menjador de lloc, ens carreguem la cuina i la tornem a fer, cremem els mobles i els fem tots de nou. Escatem totes les parets del mas, organitzem un debat pel poble, a veure quin color els agradaria més, i ho repintem tot de nou, amb el color que hagin triat.

—Però, avi... I les casetes... i la fàbrica... i els treballadors?

—Tu, muts i a la gàbia, nena! A sobre que et fem la casa nova...
—Ah! i per donar exemple —remata l'avi Gecs— demà mateix abaixem els sous de la cuinera, la dona de fer feines i el mosso.

Aquí és quan —tots feliços i contents— destapen el cava, aixequen les copes i amb un sol clam, exclamen: —I els que vinguin darrere, ja pagaran els crèdits!

Amb aquestes... que des de l'altre punta del menjador, sol, sense tastar el cava, amb la mirada perduda i el cap baix, el bon jan del germà petit, casat, carregat de fills i que ja va pel segon any a l'atur, aixeca el cap, se'ls mira i els diu, tot queixós: —I jo què?

—Tu? Tu calla i escolta, desgraciat! Si tot això ho estem fent per tu.