Roca de Pena i els encantats, el Serrat de la sort i el Collet de les bruixes
No massa lluny del Poble, camí enllà de la casa de Torrats, cap a la font Matamosses, trobem Roca de Pena.
Una formació rocosa, partida en dos pel solc del rec de Matamosses, que se'ns presenta imponent, just en arribar pel cantó de ponent.
Un mur natural de pedra, de dimensions ben considerables, que sembla aixecar-se majestuosament del no res, per a glòria d'aquest poble, que l'honora.
Dues d'aquestes postals formen part de la col·lecció de Pere Rovira. La del ramat, està datada del 8-9-1934.
"El topònim de Rocadepena va estretament lligat a Alpens, ja que probablement el nom d'Alpens, conegut també en el passat com Pinnos, Pintos o els Pens prové de penna o penya, que es referiria al tipus de roca similar a la Rocadepena." Font: Diputació de Barcelona, mapes de patrimoni cultural. Alpens.
Alpens. Etim.: grafia deformada de Els Pens, ‘els penyals’, segons opinió de Corominas DECast, ii, 245. Pens seria una variant de penys (mot que existeix realment en català). Corominas afirma haver vist la grafia Es Pens en documents medievals. (Diccionari català-valencià-balear). Per cert, el dissabte 4 d'agost del 1900, Antoni M. Alcover, l'autor d'aquest diccionari, es trobava al nostre poble.
Talment, l'escut d'Alpens incorpora, avui dia, un mont de penyes d'argent que representen Roca de Pena.
La colla de diables d'Alpens també porta el nom d'Els diables Rocadepena.
De quan Roca de Pena esdevé la Roca dels Encantats, llegendes:
S'explica que, una nit, un pare cridà el seu fill, que jeia al llit.
—Lleva't, Josep, que demà és Sant Joan i demà passat Corpus, i anirem a buscar boix!— li digué. El pare i el fill van sortir de casa seva ben aviat, abans de fer-se clar, i s'encaminaren al bosc per anar a tallar boix.
Van passar de nit davant de Roca de Pena i van sentir uns grans plors. Esporuguit, el fill va preguntar què era tot allò, però el seu pare, ben indiferent als gemecs, el va animar a tirar amunt. Quan ja eren situats a l'altra banda d'aquest mur petri, aleshores van sentir rialles.
El pare i el fill van fer els feixos de branques de boix i se'n van tornar al poble. En passar per davant de Roca de Pena, no van sentir res perquè ja era clar.
EL SERRAT DE LA SORT
També deuria ser cosa de bruixes el que molts de nosaltres havíem sentit explicar al Lluís del Masot. Sí home, sí... lo de l'olla plena d'or amagada al Serrat de la Sort. Que encara hi deu ser, per cert, doncs pel que en sé, ningú ha aconseguit trobar-la. Fins avui, és clar.
Arribats al lloc dels fets i un cop detectada l'olla, resulta que a cada forat que fas, l'entremaliada canvia de lloc. Per evitar aquest ensurt —ens deia el Lluís— cal anar-hi exactament a les dotze de la nit. Però resulta que tot i ser exactament l'hora escaient, quan comences a cavar... Apa, flistassada amunt, flistassada avall, i més s'enfonsa el tresor! Això, quan no se t'apareixen un grapat de noies molt ben clenxinades que et distreuen de la labor i apa! Adéu or!
Tot plegat, per acabar corrent serralada avall, davant d'un bé de Déu de roques –mai vistes- disposades a esclafar-te. Cosa de bruixes, suposo.
EL COLLET DE LES BRUIXES
On el camí de Soler es planta entre el pla de Puigdon i Puig Cornador.
Si el temporal podia travessar aquesta serralada abans de TOCAR A BON TEMPS, ja havíem begut oli.
D'aquest Collet no en conec cap història. Només puc imaginar-me'n que és el lloc on es reuneixen les bruixes d'Alpens, les nits de lluna plena, per fer els seus rituals d'iniciació de les candidates i acabar segellant el pacte, tot fent un petó al cul del dimoni. Condició indispensable per formar part del Club de les bruixes molt, molt dolentes. No són romanços! És cosa de bruixes.
Vespre de llegendes al Lluçanès - Els Diables Rocadepena d’Alpens
GR Pirineus, emès el 29 de març de 2013 pel Canall 33
"Us agraden les histories de dimonis? Sí? Doncs us explicaré la història dels Diables Rocadepena d’Alpens." — El vídeo (mn. 23:40)
Un vespre de llegendes carregat de tradicions del Lluçanès, històries de bruixes, els diables d'Alpens a la Roca de Pena... Un menú impressionant per una nit màgica.
Escrivia Josep Pla (1897-1981) a la GUIA (radial) DE CATALUNYA (1961):
"El Lluçanès és com un tascó posat entre la Plana de Vic a llevant i la comarca de Berga a ponent. La seva situació entre aquestes dues importantíssimes comarques n'explica la transcendència en el mosaic de la nostra vida col·lectiva. El Lluçanès té la tenacitat i la duresa del vigatanisme i el sentit modern de tot el Llobregat. Potser es decanta més aviat pel costat de Vic que pel de Berga. No té, certament, ni la riquesa de la Plana ni el sentit comercial i industrial de la conca d'aquest riu desficiós. Però s'hi troba enmig, i la seva personalitat té un vigor magnífic i sempre afirma les seves acusades característiques".
Una formació rocosa, partida en dos pel solc del rec de Matamosses, que se'ns presenta imponent, just en arribar pel cantó de ponent.
 |
 |
 |
 |
"El topònim de Rocadepena va estretament lligat a Alpens, ja que probablement el nom d'Alpens, conegut també en el passat com Pinnos, Pintos o els Pens prové de penna o penya, que es referiria al tipus de roca similar a la Rocadepena." Font: Diputació de Barcelona, mapes de patrimoni cultural. Alpens.
Alpens. Etim.: grafia deformada de Els Pens, ‘els penyals’, segons opinió de Corominas DECast, ii, 245. Pens seria una variant de penys (mot que existeix realment en català). Corominas afirma haver vist la grafia Es Pens en documents medievals. (Diccionari català-valencià-balear). Per cert, el dissabte 4 d'agost del 1900, Antoni M. Alcover, l'autor d'aquest diccionari, es trobava al nostre poble.
La colla de diables d'Alpens també porta el nom d'Els diables Rocadepena.
- Conta la llegenda que, la nit de Sant Joan, i només aquesta nit, si hom va fins a Roca de Pena, en arribar-hi, pel cantó del darrere, que dóna a Alpens, s'escolten grans plors i gemecs, mentre que, si continues camí de la font de Matamosses, sentiràs grans rialles.
- També s'explica que si puges a dalt de tot de Roca de Pena i ets home, baixes dona; i si hi puges essent dona, baixes home... —El que no diu la llegenda és que si et fots de morros en l'intent, de la trompada que et fotràs, ni home ni dona seràs: et convertiràs en un més dels llegendaris esperits ploraners de Roca de Pena.
- Trobem en el llibre El Lluçanès Màgic (Edicions Cossetània, 1998) de Pere Mestre, Daniel Montañà i Josep A. Planes, el detall d'aquesta llegenda narrada per Palmira Casademunt i Lluís Montferrer. Gràcies.
—Lleva't, Josep, que demà és Sant Joan i demà passat Corpus, i anirem a buscar boix!— li digué. El pare i el fill van sortir de casa seva ben aviat, abans de fer-se clar, i s'encaminaren al bosc per anar a tallar boix.
Van passar de nit davant de Roca de Pena i van sentir uns grans plors. Esporuguit, el fill va preguntar què era tot allò, però el seu pare, ben indiferent als gemecs, el va animar a tirar amunt. Quan ja eren situats a l'altra banda d'aquest mur petri, aleshores van sentir rialles.
El pare i el fill van fer els feixos de branques de boix i se'n van tornar al poble. En passar per davant de Roca de Pena, no van sentir res perquè ja era clar.
EL SERRAT DE LA SORT
També deuria ser cosa de bruixes el que molts de nosaltres havíem sentit explicar al Lluís del Masot. Sí home, sí... lo de l'olla plena d'or amagada al Serrat de la Sort. Que encara hi deu ser, per cert, doncs pel que en sé, ningú ha aconseguit trobar-la. Fins avui, és clar.
Arribats al lloc dels fets i un cop detectada l'olla, resulta que a cada forat que fas, l'entremaliada canvia de lloc. Per evitar aquest ensurt —ens deia el Lluís— cal anar-hi exactament a les dotze de la nit. Però resulta que tot i ser exactament l'hora escaient, quan comences a cavar... Apa, flistassada amunt, flistassada avall, i més s'enfonsa el tresor! Això, quan no se t'apareixen un grapat de noies molt ben clenxinades que et distreuen de la labor i apa! Adéu or!
Tot plegat, per acabar corrent serralada avall, davant d'un bé de Déu de roques –mai vistes- disposades a esclafar-te. Cosa de bruixes, suposo.
 |  |  |
On el camí de Soler es planta entre el pla de Puigdon i Puig Cornador.
Si el temporal podia travessar aquesta serralada abans de TOCAR A BON TEMPS, ja havíem begut oli.
D'aquest Collet no en conec cap història. Només puc imaginar-me'n que és el lloc on es reuneixen les bruixes d'Alpens, les nits de lluna plena, per fer els seus rituals d'iniciació de les candidates i acabar segellant el pacte, tot fent un petó al cul del dimoni. Condició indispensable per formar part del Club de les bruixes molt, molt dolentes. No són romanços! És cosa de bruixes.
Vespre de llegendes al Lluçanès - Els Diables Rocadepena d’Alpens
GR Pirineus, emès el 29 de març de 2013 pel Canall 33"Us agraden les histories de dimonis? Sí? Doncs us explicaré la història dels Diables Rocadepena d’Alpens." — El vídeo (mn. 23:40)
Un vespre de llegendes carregat de tradicions del Lluçanès, històries de bruixes, els diables d'Alpens a la Roca de Pena... Un menú impressionant per una nit màgica.
Escrivia Josep Pla (1897-1981) a la GUIA (radial) DE CATALUNYA (1961):
"El Lluçanès és com un tascó posat entre la Plana de Vic a llevant i la comarca de Berga a ponent. La seva situació entre aquestes dues importantíssimes comarques n'explica la transcendència en el mosaic de la nostra vida col·lectiva. El Lluçanès té la tenacitat i la duresa del vigatanisme i el sentit modern de tot el Llobregat. Potser es decanta més aviat pel costat de Vic que pel de Berga. No té, certament, ni la riquesa de la Plana ni el sentit comercial i industrial de la conca d'aquest riu desficiós. Però s'hi troba enmig, i la seva personalitat té un vigor magnífic i sempre afirma les seves acusades característiques".
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per la teva visita i pel comentari. Torna aviat, ens hi trobaràs sempre.
Lluís, Gent d'Alpens