Boixos, ginesta i tot de flors, per a l'enramada de la Processó de Corpus

A mitjans del segle passat, en ple apogeu de la dictadura franquista, el poble d'Alpens tenia poc més de 400 habitants, la Fàbrica de Dalt (la Fàbrica Vella, tal com la coneixem avui dia) encara funcionava i la de cal Teta treballava a ple rendiment.
A cavall entre la indústria i la pagesia, la gent s'espavilava com bonament podia. Eren temps difícils.

"La vida és certament aspra i dura, els costums molt morigerats, el nervi fort —descriu Josep Pla (1897-1981) a la Guia de Catalunya. Alpens, [...] una terra de secà: blat, patates i mongetes.[...] L'agricultura no lliga pas els gossos amb llonganisses. El secà us aclapara, la corba muntanyosa sotja contínuament.

J. Pla, La Guia de Catalunya.

La divina Providència ens ha afavorit amb una quantitat tan desmesurada de muntanyes, que, davant aquest present, resteu aclaparat per tota la vida.

I, tanmateix —escriu, Pla— la gent continua arrelada al país. [...] Un país admirable per a la guerrilla civil!
A la cassola d'Alpens, Francesc Savalls hi guanyà una de les seves batalles més cèlebres. [...] És relativament fàcil d'imaginar les boines vermelles tancant per les altures la cassola del poble amb els liberals dins. És una cosa petita —un fet a la mesura de les guerres civils."

★ L'escriptor i periodista Josep Pla (1897-1981), de visita per Alpens

La festa del Corpus ha sigut, de temps, una de les més importants de la cristiandat. Instituïda per l'Església al s. ⅫⅠ, encara avui es celebra en molts indrets.
Molts dels elements festius de la processó foren l'essència del que avui conformen bona part dels elements principals de les nostres festes: cercaviles, balls de diables, bestiari, nans i gegants, la Patum de Berga, l'ou com balla i Festes Majors.

Una cerimònia que comença dies abans, quan els vailets van a buscar boixos (com més grans i bonics, millor) i amb les noies de la casa que cullen les millors flors per a desfullar, com ara roses, clavells i gallarets; i romaní, ginesta, boixos i petits brancatges que enramaran la processó.

Llicència poètica. La mare atabalada

La Iaia s'afanya a rentar en el safareig la vànova de Corpus que posarà de domàs al balcó de casa, mentre la mare repassa la roba que estrenaran els seus fills, el trajo del seu marit i el vestit jaqueta que lluirà ella. Ah! I que no hi faltin el llibre de missa, els guants blancs, l'abric d'estiu, les sabates de taló, la mantellina i els rosaris.

I si aquest any la nena o el sagal fan la primera comunió, no vegis l'enrenou que això suposa... El fill de cal Xic diu que anirà vestit de mariner; i la petita de cal Pelat, fins i tot, portarà la gorra de les filles de Maria. Ara diuen que totes les nenes també tenen de portar-la, juntament amb l'uniforme. Més feina per a la Mare!
Tot és color, il·lusió i anhel per lluir el millor del que cadascú disposa i que els petits facin un bon goig.

La nena, que no para: que vol un cistellet per posar els gallarets i una cinta blau cel per a la medalla. I el nen —tossut com sempre—, que sense uns mitjons blancs com els del Pau no pensa sortir al carrer. La mare, atabalada, no sap com fer-s'ho per atrapar-ho tot, acabar el seu vestit i embotonar de nou l'americana del seu home, que ara diu que no li corda. Tot això, és clar, sense perdre cap jornal a la fàbrica.

Sense saber com, però, arriba el dimecres al vespre, i tot és a punt: els boixos, lligats amb cordills perquè no caiguin, embetumen totes les parets de les cases dels carrers per on ha de passar la processó (que no són pocs). Ja han triat les taules que demà al matí trauran per fer d'altars i els mantells que les cobriran. Les arcades, fetes amb boixos i didortes, romanen plantades davant de cada altar; i les imatges que els presidiran, ben empolainades, es deleixen per sortir.

Sembla, doncs, que tan sols cal esperar. El rector i el vicari també estan preparats. L'església —enramada de cap a peus— llueix els millors mantells i gales per a la celebració de la missa de Primera Comunió, pel matí; i el Sant Rosari que antecedirà la processó de Corpus, per la tarda. La Custòdia que portarà el Cos de Crist, el Pal·li i els estendards reposen majestuosament prop de l'altar.

—I els ciris? Merda! —diu l'escolà—. On collons són, ara, els ciris? Per sort, no s'han mogut de la calaixera de la sagristia. Plens de cera regalimada per tots costats, esperen que l'escolà s'afanyi a polir-los. Demà els portaran els homes més influents del poble, amb el permís de propietaris i autoritats, que tindran l'honor de portar el Pal·li, és clar! Tot és a punt.

L'any 1967 fou l'última vegada que es va celebrar la processó de Corpus.

— ANY SANT DE 1950 i LA VERGE DE FÀTIMA

A cavall del nacionalcatolicisme del règim franquista i l'obsessió de l'Església per reconvertir-nos del demoníac passat anticlerical, es van organitzar, arreu, tot un seguit de processons sota l'advocació de la Verge de Fàtima. A Alpens, també. Era l'any 1950.