Alpens, la Guerra Gran i la Guerra del Francès. Les memòries d'Isidre Serrat

(Article actualitzat l'abril de 2022. Veure annex “Era Serrat, el reporter?”)    

Fotograma del vídeo "Catalans contra Napoleó" CCMA-TV3
  "Tot lo que fins aquí tinch dit de la primera y última guerra que ara acaba de finir ab la Fransa, he notat perquè si los veniders en son temps esperiméntan desgràcias, tribulacions e infortunis, se anímian, considerant que també sos passats tinguéran molt que suffrir de treballs, misèrias y mortificacions excessivas, [...] y que no tot ha estat en temps passat regalos y delícias."

Així motiva les seves memòries Isidre Serrat i Portavella (Alpens, 1751-1822). Unes memòries publicades pel Patronat d'Estudis Osonencs amb el títol: De la Guerra Gran a la Guerra del Francès: la història vista des de l'Alt Lluçanès.

Situem-nos. Ens mourem entre la segona meitat del s. XVIII i el primer quart del XIX.
Són temps revoltats, això ho tenim clar. Parlem dels temps de la Guerra Gran o dels Pirineus (1793-1795) i la Guerra del Francès (1808-1814). Sí, la de les batalles del Bruc i la llegenda del Timbaler, per posar-hi una llicència poètica.
El nucli antic d'Alpens, anomenat per Serrat els Pens/dels Pens, pràcticament ja està del tot estructurat. Podem parlar de 950 habitants l'any 1768, per 640 el 1819. Tot una davallada, tan sols explicable (suposo) pels estralls de les guerres.

La gent es guanya les garrofes amb la filatura.
Prop d'un 40% dels homes i dones majors de 14 anys es mou entre telers de llana i cànem, fabricant baietes, cordellats, estamenyes per fer-ne hàbits i els rodets, que feinegen els nens.
Sense oblidar la feina de jornaler, pagès o pastor, ni els oficis de sastre, sabater, forner, fuster, ferrer, traginer o baster, que completen el ventall de "bons" oficis reconeguts.
I dic "bons", per poder esmentar els considerats "dolents" que, indirectament, proporcionen bons ingressos als vilatans i no pocs maldecaps als poders civil i eclesiàstic. Parlem dels contrabandistes.

Que, què traginaven? Doncs, principalment, teixits i armes, que calia transportar, mercadejar  i amagar, mentre els dolents feien passada o posada en el poble. Aquí és on deuria raure el negoci, dic jo. Una font d'ingressos lliure dels exagerats gravàmens i espolis que patien per part dels estaments governamentals i de les tropes d'un i altre bàndol.

ELS PRIMER ANYS D'ISIDRE SERRAT FINS A LA GUERRA GRAN (1751-1793)
 
En aquest context, el 15 d'abril de 1751, a la casa del carrer Planes avui coneguda com cal Blanc, neix Isidre Serrat...

El segueixen, 11 anys més tard, el mestre llibreter Francesc Vilalta (Alpens, 1762 – Vilafranca del Penedès, 1842) i 14 anys després, el 22 de Juny de 1765, Agustí Canelles i Carreres, fill il·lustre d'Alpens. Aquest últim, frare trinitari i gran home de ciències, que col·laborà en l'amidament del meridià per tal de determinar la longitud del «metre» com a patró universal de mesura. Fins als 26 anys, Isidre Serrat, fa de sastre amb sa família. Moment en que abandona l'ofici per la carrera eclesiàstica. Després de 10 anys d'estudis canta missa a l'Església d'Alpens el 27 de setembre del 1787Té 36 anys.
Nomenat vicari de Sant Esteve de Comià o de Roma (prop del Cobert de Puigcercós), Mn. Serrat exerceix durant 18 anys ─sempre vivint a Alpens─ primer de vicari i després de rector d'aquesta Parròquia. Parlem del 1787 al 1805. Aquí escriu la primera part de les seves memòries (Els Barjaus i els orígens de la seva família).

   Del Fons Cuyàs, iniciat per Narcís Cuyàs i Parera (Vilafranca del Penedès 1881-Barcelona 1953)

LA GUERRA GRAN (1793-1795)
 

Dilluns 7 d'octubre del 1793, "lo die del Roser de tot lo Món —escriu Serrat—, baixà altra notícia que lo die antes una columna de fransesos havia entrat a Tosas i que havia allí cremat moltes casas. No parà aquí sinó que lo mateix die del Roser baixaren a la vila de Ribas i feren allí nit.
Esta notícia arribà a esta [vila] de Alpens lo endemà dilluns a la matinada, dient differents [testimonis] que tant com sempre durava lo foch per una i altra part, lo que jo mateix vas voler experimentar pujant eix matí a la serra dita de Coll de Soler. I en effecta, al eixir a la vista de las montañas, que sería las deu horas del matí, poch més o menos, vas ohir un tal trip (soroll, avalot) i continuat foch de tir de fusills que confeso me causà gran tristesa i estreñor de cor, sens que pogués contenir las llàgrimas, considerant los tant imminents treballs que nos amanessàvan."

 Nit del dimecres 11 de juny del 1794, els gavatxos (com normalment anomena Serrat als francesos) s'acosten amb el fort de les seves tropes, procedents de Ribes i Camprodon. "A la entrada de la nit —narra Serrat— se sabé per cosa certa que, aquella tarde, havent ja passat per Sant Joan, havían entrat de tropell en Ripoll [...] I aquí és que no pot explicar-se la confusió, susto i temor que se mogué a est poble, i en lo cor e interior de cadahú (i sens dubte que lo mateix seria en altras poblas i parròquias), pués tota la nit se ohí tumulto, desassociego, ays i suspirs, al pas que procurava tothom tràurer i apartar de aquella mala gent (que com a tals molts los experimentàvan en sos béns i personas) tot lo que podían, de bella nit, de sos pochs i pobres caudals. Pués se mirava ja cada qual com a desterrat de sa pàtria, i posats ja en poder de sos enemichs sos pochs effectas i sas casas, pués moltas, al entrar los fransesos, quedàvan per ells reduhidas a cendras."

Aquí, ens descriu la seva fugida (juntament amb sa germana i la criatura recent nascuda) fins a la casa dita Casanova. I una setmana després, fugint de nou, explica:

"i ab gran pena —continua—, arribàrem a la casa i mas Vila [la Vila d'Alpens] [...] I no menos commovia a afflicció lo vèurer de totas parts i camins grans i continuadas professons de gent que fugían, plorant los uns, lamentant-se los altres."
En acabar-se la guerra (Juliol del 1795) "se'ns restablí lo sociego, cesant los disturbis i mal temps per ella ocasionats [...] la misèria i carestia [...] uns preus excessius e immoderats [...]. Estas són, pués, las relíquias que (segons sentit comú) nos ha deixat la guerra de Fransa, i que en tanta manera nos affligexen i traspàssan los cors en lo temps present."

ENTRE GUERRES (1795-1808)

Des del final la Guerra Gran (1795) fins l'u de juliol del 1805 en que Mn. Serrat és nomenat rector de Sant Agustí, tots els ulls estan posats a França (com molt bé ens explica). La Revolució Francesa, la Primera República, l'Imperi Napoleònic... Tota UNA DÈCADA que ens portarà a la Guerra del Francès contra les tropes de Napoleó.
Del decurs d'aquestes dues guerres —vist, sempre, des del poble d'Alpens— és del què ens parla Mn. Isidre Serrat i Portavella en la SEGONA PART de les seves memòries.

És de remarcar com, un home que no es va moure mai del poble té els coneixements i l'habilitat per descriure tan acuradament aquests esdeveniments. N'endevino que la seva condició d'eclesiàstic i els perills que això comportava, feien de la informació, l'única arma per a defensar-se.

LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814)

 
"Catalans contra Napoleó" 

 
    L'imperi



Els defensors de Girona, pintura a l'oli (4,96 x 10,82 m) de Ramon Martí i Alsina. 
Avui en l'Auditori Josep Irla de Girona. Font: Viquipèdia


ESTIU DEL 1814, SERRAT DESCRIU ELS ESTRALLS D'AQUESTA GUERRA.

"En 6 anys de guerra és veritat que se ha perdut molta gent, ja de espants, ja de morts en la guerra y ja de presoners, bé que, verificadas las paus, ne tórnan alguns mils de estos últims. [...] a més de esto ocasionà la guerra una carestia tant gran que me ha aparegut no devia posar-la en cilencio, pués los quevíurers tots (especialment los grans, que són los de primera necessitat) anaren a un preu tan excessiu que ningun pobre podia víurer ni guañar per comprar-los, pués los officis y arts per guañar estàvan estancats, per qual causa no corrían diners, que tot acompañava per agravar la gran misèria. [...] Passàvan unas professons de pobres que aturdían y causàvan llàstima, buscàvan molts herbas boscanas per menjar, que en esta casa differents vegadas los amanírem, y ells menjàvan com a anciam."



El dia 20 de desembre del 1822, a l'edat de 71 anys, passà a millor vida mossèn Isidre Serrat i Porvavella, al qual vull donar les gràcies per aquest llegat. A la llum d'una espelma, amb les mans fredes i els peus sobre el braser, l'imagino escrivint, convençut que passats els anys algú —com ara tu i jo— llegirà, emocionat, les seves vivències.

Gràcies a tota la gent que ha fet possible la publicació del llibre que m'ha servit de font per aquesta presentació.

I, amb el teu permís, acabarem com hem començat: 

"Tot lo que fins aquí tinch dit de la primera y última guerra que ara acaba de finir ab la Fransa, he notat perquè si los veniders en son temps esperiméntan desgràcias, tribulacions e infortunis, se anímian, considerant que també sos passats tinguéran molt que suffrir de treballs, misèrias y mortificacions excessivas, [...] y que no tot ha estat en temps passat regalos y delícias." (Isidre Serrat i Portavella)


ANNEX 1 (6.4.2022)  - Era Serrat, el reporter?

Aquesta va ser la pregunta que em vaig fer quan no fa pas massa dies vaig trobar aquestes dues edicions del Diario de Barcelona del mes de març de 1810. I el primer que em va passar pel cap va ser que havia de ser ell per força. Només cal llegir les seves memòries, vaig pensar. 


Diario de Barcelona. Dimecres, 7 de març de 1810.

"Avisan de Alpens que las tropas Francesas están en las inmediaciones de Olot, en número de 1200 infantes y 100 caballos, entrando y saliendo de la villa, las fuerzas del Domero de Llorá y otras gentes del pais intentan molestarles. De Collsuspina á las doce del dia de ayer dicen, que las tropas Francesas se han apartado de Torá medio quarto de hora, que en la parte de Taradell han puesto tiendas de campaña." 
I segueix: "Con fecha de 1.º del corriente [1.3.1810] dicen de Alpens, que el día anterior á las once de la mañana las tropas Francesas de las inmediaciones de Olot se marcharon à Besalú."
↪  Vegem el diari [Pàg. 3 - PDF, 1274 kB]

Diario de Barcelona. Diumenge, 18 de març de 1810.

"Avisan de Alpens, con fecha del 10, que á rayar del Alva [alba] empezó á oírse un fuerte tiroteo por la parte de Levante, y que los Franceses se habian apostado en San Vicente de Torelló con dirección á Saderra [municipi d’Orís]."  ↪  Vegem el diari [Pàg. 8 - PDF, 1522 kB] Font: Arxiu de revistes catalanes antigues (ARCA).


Fosqueja. Assegut a la seva cadira gastada pel pas dels anys, abrigat amb una manta rasposa... Serrat medita, angoixat pel que està passant, mentre palpeja distretament la seva llibreta de memòries. Sap que algun dia el llegirem!

Capficat, comença a escriu amb pesadesa... "No puc detenir-me en explicar las differents vegadas que —els gavatxos, com anomena als francesos— vingueren a Vich, extenent-se per aquelllas vilas de la Plana, cremant, robant y cometent repetidas y horrorosas crueltats, no obstant que los sometents los tormentàvan moltíssim, a lo menos en las primeras vegadas. [...] En Sant Joan de Sora —escriu més endavant— mos parents los tingueren y se'ls miràvan a la altra part de la riera, a quasi mitg o un quart de distància."



Però, d'on pouava Serrat?
Molt probablement de la mateixa església, però en el  cas que ens ocupa (siguem curosos) hem de tenir present que aquestes publicacions coincideixen en el temps amb les diferents estades de la Junta de Corregiment de Vic a Alpens, al llarg dels tres primers mesos de l'any, fugint de les tropes de Napoleó. Recordem la batalla de Vic (febrer de 1810).


  Quan tot això passava (1810), mossèn Isidre Serrat (Alpens, 1751 – 1822) tenia 58 anys, l’impressor Francesc Vilalta (Alpens, 1762 – Vilafranca del Penedès, 1842) 47, l'astrònom fra Agustí Canellas (Alpens, 1765 - Alella, 1818) 44 i Josep Puigcercós (Alpens, 1772 - Barcelona, 1821) 37; tots ells fills il·lustres del poble que van patir directament els embats d'aquesta guerra.

 

⠀⠀⠀⠀⠀⠀⠀⠀⠀
➤ ➤ ➤  ARTICLES MÉS LLEGITS DELS ÚLTIMS 7 DIES

Alpens, La Torre i el cafè teatre Casino

La llegenda del comte Arnau i els sarraïns, Joan Amades i Alpens

Joan Prat i Roca (1898 - 1985), ferrer i forjador d'Alpens

Miquel Casals i Carles (Alpens, 1879 - Barcelona, 1950) i el Casino d'Alpens (1928)

Fira del Jovent d'Alpens - XIV Trobada Internacional de Forjadors

Tot recordant Rusiñol... 'L'alegria que passa' i Alpens

Qui més en pela, més en menja. Calentes i grosses, qui en vol, ara que fumen?