El safareig públic d'Alpens. Fer bugada, sabó i lleixiu, amb 4 rals i molta empenta
De com recorden el safareig d'Alpens unes dones molt arriades, del poble:
Per la guerra, sobretot, quan hi havia grasses que s'havien de llençar: res de llançar! A aprofitar-ho per a fer sabó. El pare havia fet una caixeta amb unes partions, i allavores, allò, ja quedava de la mida del sabó... ja el fèiem a la mida de la pastilla.
—I l'oli?
—No ho sé, però nosaltres, com que no en teníem pas d'oli... Sagí ranci, sí, i un bon pilot de greixos que ja guardàvem de matar el porc; un perol amb aigua calenta, sosa càustica, morca i a remenar!"
—Tothom havia de fer bugada. I, saps què és fer bugada? ─Em pregunta.
—Primer, aquella roba, els llençols... Anàvem al safareig i li passàvem alguna ensabonada, per les taques. I allavors, doncs, quan tornàvem a casa, posàvem tota la roba blanca en un bugader.
Un perol gros, gros... Una bèstia de bugader, fins aquí dalt —diu, tot senyalant amunt—. Agafàvem un drap de tela i es posava a sobre el bugader, i ... s'hi posava cendra a sobre. Posàvem un perol d'aigua al foc, que anés bullint i, apa, a anar tirant tupins d'aigua sobra la cendra. Primer tèbia, sinó escaldàvem la roba.
I allavors... per sota, hi havia un tap de suro, d'aquells de les garrafes, i quan estava tot ple, ho buidàvem... Allò, representava lleixiu... I ho era, de lleixiu, eh!
Amb una olor que feia la roba, de net. Oh! quina olor de net.
A vegades no vagava de fer-ho tot en un dia, no, perquè a la nit no ho fèiem pas, saps? Llavors, tornar-hi l'endemà.
Fer bugada? Ui! dos o tres dies, durava.
—I amb allò que sobrava ─referint-se al "lleixiu" de la bugada─, allavors, fregàvem les taules que generalment eren de fusta... quedaven rosses, rosses! i els bancs escons... Un grapat de boixos, i anar-hi tirant aigua d'aquella, i anar fregant... Que llavors no n'hi havia pas de fregalls ─diu l'una.
—A casa meva, ho fèiem amb un fregall, com, d'espart . —afegeix l'altra.
Font de les imatges dels estris: el llibre Els safareigs públics de la Conca de Barberà. El pots comprar a Cossetània Edicions. També pots fullejar-lo al Google Llibres, capítol: La vida i la feina al voltant dels safareigs.
Per la guerra, sobretot, quan hi havia grasses que s'havien de llençar: res de llançar! A aprofitar-ho per a fer sabó. El pare havia fet una caixeta amb unes partions, i allavores, allò, ja quedava de la mida del sabó... ja el fèiem a la mida de la pastilla.
—I l'oli?
—No ho sé, però nosaltres, com que no en teníem pas d'oli... Sagí ranci, sí, i un bon pilot de greixos que ja guardàvem de matar el porc; un perol amb aigua calenta, sosa càustica, morca i a remenar!"
—Tothom havia de fer bugada. I, saps què és fer bugada? ─Em pregunta.
—Primer, aquella roba, els llençols... Anàvem al safareig i li passàvem alguna ensabonada, per les taques. I allavors, doncs, quan tornàvem a casa, posàvem tota la roba blanca en un bugader.
Un perol gros, gros... Una bèstia de bugader, fins aquí dalt —diu, tot senyalant amunt—. Agafàvem un drap de tela i es posava a sobre el bugader, i ... s'hi posava cendra a sobre. Posàvem un perol d'aigua al foc, que anés bullint i, apa, a anar tirant tupins d'aigua sobra la cendra. Primer tèbia, sinó escaldàvem la roba.
I allavors... per sota, hi havia un tap de suro, d'aquells de les garrafes, i quan estava tot ple, ho buidàvem... Allò, representava lleixiu... I ho era, de lleixiu, eh!
Amb una olor que feia la roba, de net. Oh! quina olor de net.
A vegades no vagava de fer-ho tot en un dia, no, perquè a la nit no ho fèiem pas, saps? Llavors, tornar-hi l'endemà.
Fer bugada? Ui! dos o tres dies, durava.
 |
| Els safareigs públics de la Conca de Barberà + info a peu de pàgina |
—I amb allò que sobrava ─referint-se al "lleixiu" de la bugada─, allavors, fregàvem les taules que generalment eren de fusta... quedaven rosses, rosses! i els bancs escons... Un grapat de boixos, i anar-hi tirant aigua d'aquella, i anar fregant... Que llavors no n'hi havia pas de fregalls ─diu l'una.
—A casa meva, ho fèiem amb un fregall, com, d'espart . —afegeix l'altra.
|
—Tot el poble, anava al safareig? —Els que tenien pou a casa, a vegades tenien una mica de safareig i hi rentaven. Però, no, no, bona part, ja hi anaven allà, ja.
La paleta per picar la roba, el picador: el pare n'havia
prou fets. Normalment es feien de faig. De boix? em sembla que no... era una
fusta molt forta, però.
Ningú en deu guardar cap d'aquestes coses, ara? —Dius, que l'aigua era bastant calenta? —Sí, si, no es glaçava mai, aquí baix. Per radera en sortia l'aigua per anar al safareig... I la font, quedava a part. Sortia l'aigua pels dos llocs.
A la margera, diguem, hi havia un dipòsit... Allò ho
havíem manat sempre, nosaltres.
Llavores, tot el poble, cada un tenia la seva feixeta,
tot eren horts. I en aquell d'allò de rec baixava sempre aigua, sempre. El rec,
no s'eixugava mai.
I a buscar aigua, també... a la font Bona. A casa mateix,
no n'hi havia pas d'aigua, oidà!
I digues! si tenies una mica de bestiar. Que allavors,
tothom tenia... un porc per matar, i, d'això.
—I els pous? —Quasi tot el carrer de Baix, tots, anàvem a buscar aigua en aquell pou (pou, que encara avui podem trobar, tot just enfilar el carrer Graell, pujant a la dreta). De pous, n'hi havia a moltes cases: allà a casa, allà on érem, també.
Pitjor ho tenien els de pagès
—Els de pagès, tenien d'anar al rec... A Sora, anàvem al rec que baixava de Rocafiguera. —Jo, a la font de ca L'Andri, hi havia anat a rentar ─afegeix l'altra—. Era una bassa. |
||||||||
Molt interessant, Lluís!
ResponElimina(Roser Iborra)
Gràcies, Roser. Venint de tu, reconforta! Salut.
Elimina