La Flama del Canigó i els Focs de Sant Joan. Alpens, Roca de Pena, llegendes

Ara és el temps d'estimar pels camins,
a la vora del riu on l'herba és blana i acollidora
i a l'ombra dels vells arbres,
a les fonts mig perdudes,
allí on el bosc és més íntim.   — Miquel Martí i Pol - "Estiu" (fragment)




Enguany celebrem mig segle de l'arribada de la Flama del Canigó per primera vegada al principat. Símbol de pau i unitat cultural entre els Països Catalans, la vigília de Sant Joan de 1966, aquest foc que ens uneix com a poble —la flama del Canigó!—va traspassar per primera vegada la frontera.


"La Flama del Canigópublica ÒMNIUM en el seu portal— és la festa d'encesa dels Focs de Sant Joan, símbol de la nostra identitat; una festa popular arrelada al llarg dels Països Catalans que té l'element del foc com a símbol preeminent. La tradició de les fogueres de Sant Joan és una celebració molt antiga, transmesa de generació en generació al llarg de molts segles.
Amb ella, els primers pobladors de les nostres comarques festejaven la nit més curta de l'any, el solstici d'estiu. D'aquesta manera, s'han anat transformant aquelles celebracions prehistòriques en els Focs de Sant Joan actuals.

La matinada del 22 al 23 de juny la Flama del Canigó es renova al cim d'aquesta muntanya del Pirineu català i centenars de voluntaris i equips de foc la distribueixen arreu dels Països Catalans seguint diverses rutes per tal d'encendre les fogueres de la nit de Sant Joan. Així comença, any rere any, la celebració d'una festa ancestral vinculada al solstici d'estiu que és també un símbol de germanor entre els territoris de parla catalana."


CANIGÓ: una muntanya, un poema, una pàtria, un futur. La Fundació Jacint Verdaguer de Folgueroles i la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris de la Universitat de Vic proposen una lectura completa i polifònica de Canigó a Internet: CANIGÓ 125VEUS


D'aquesta festa he volgut recuperar un tast de l'article "de quan Roca de Pena esdevé la Roca dels Encantats".

  • Conta la llegenda que, la nit de Sant Joan, i només aquesta nit, si hom va fins a Roca de Pena, en arribar-hi, pel cantó del darrere, que dóna a Alpens, s'escolten grans plors i gemecs, mentre que, si continues camí de la font de Matamosses, sentiràs grans rialles.
  • També s'explica que si puges a dalt de tot de Roca de Pena i ets home, baixes dona; i si hi puges essent dona, baixes home... —El que no diu la llegenda és que si et fots de morros en l'intent, de la trompada que et fotràs, ni home ni dona seràs: et convertiràs en un més dels llegendaris esperits ploraners de Roca de Pena.
  • Trobem en el llibre El Lluçanès Màgic (Edicions Cossetània, 1998) de Pere Mestre, Daniel Montañà i Josep A. Planes, el detall d'aquesta llegenda narrada per Palmira Casademunt i Lluís Montferrer. Gràcies.

S'explica que, una nit, un pare cridà el seu fill, que jeia al llit.
—Lleva't, Josep, que demà és Sant Joan i demà passat Corpus, i anirem a buscar boix!— li digué.
El pare i el fill van sortir de casa seva ben aviat, abans de fer-se clar, i s'encaminaren al bosc per anar a tallar boix.
Van passar de nit davant de Roca de Pena i van sentir uns grans plors. Esporuguit, el fill va preguntar què era tot allò, però el seu pare, ben indiferent als gemecs, el va animar a tirar amunt. Quan ja eren situats a l'altra banda d'aquest mur petri, aleshores van sentir rialles.
El pare i el fill van fer els feixos de branques de boix i se'n van tornar al poble. En passar per davant de Roca de Pena, no van sentir res perquè ja era clar.

Comentaris

⠀⠀⠀⠀⠀⠀⠀⠀⠀
➤ ➤ ➤  ARTICLES MÉS LLEGITS DELS ÚLTIMS 7 DIES

Els rodamons. Santiago Rusiñol, 'L'Alegria que passa' i Alpens

Fra Josep d'Alpens (Alpens, 1816 - Arenys de Mar, 1905)

De quan érem petits... L’escola de les monges

De quan érem petits... L'escola del poble

De quan érem petits... I anàvem a 'col·legit' amb les monges

Francesc Vilalta (Alpens, 1762 – Vilafranca del Penedès, 1842), impressor