De quan érem petits... L'escola del poble

Enguany, l'escola del meu poble, avui coneguda amb el nom de La Forja, celebra 50 anys, mig segle!
I ho volem celebrar amb un primer viatge (en vindran més) fins l'any 1968, l'any de la seva inauguració i el de l'arribada del nou mestre, en Joan Crespo, que acabarà impartint classes aquí fins al dia de la seva jubilació, l'any 2007. Trobaràs més informació de tot plegat al final d'aquest article.

D'aquells temps...
— Alpens, Osona, Ripollès i Berguedà. Itineraris i camins ramaders (1968)
— El Ferrer d’Alpens, film de J. Sesé (1968)

      
Un viatge captivador als nostres records d'infància, ara, més vius i entranyables que mai.

        ➤      L'ESCOLA DE LA PLACETA                               Un relat de Joan Iborra Plans       

La cadena ja agafava tota l’amplada de la Placeta. Als més petits ens havien atrapat de seguida, però ara ens sentíem poderosos agafats a la cadena, de les mans dels més grans que ens estiraven amb força i ens feien córrer fins a sentir que els peus s’enlairaven un pam per sobre del terra. Jugàvem a “gruny enganxat” mentre el mestre, Don José, llegia La Vanguardia que abans un de nosaltres, (dels grans, és clar!) havia anat a buscar a cal Ferrer.
Moltes vegades, ara, penso amb quants dies de retard devia llegir el diari, Don José. El diari, primer, havia d’arribar per correu (tres, quatre, cinc... ves a saber quants dies, trigava el diari per arribar a Alpens!). Se suposa que el primer de llegir-lo havia de ser qui el pagava, o sigui el Joanet, el ferrer. Després aquest el deixava al mestre i després l’anava a buscar el mossèn. Finalment, quan els diaris ja eren vells, servien per a fer els paquets de bigudins que comptàvem els dissabtes, a cal Pei, sobre la taula de la “botiga”. (Del menjador de casa sempre se n’havia dit la botiga perquè, de fet, està situat a on abans l’avi Mariano hi tenia la botiga de sabater).

—Nou pilots de deu i un de nou —ens recordava el pare.
El bigudí que feia cent el lligava una de les nenes a sobre del paquet amb el “fil d’empalomar”. Els petits havíem de fer pilotets de deu bigudins. Les nenes, com que ja eren grans, podien comptar seguit, fins a noranta-nou. O bé ens agafaven els pilots de deu i els anaven ficant a la paperina feta amb paper de diari. No podíem xerrar gaire, perquè “distreia”. El què fèiem era escoltar la ràdio... fins que algú s’equivocava:
—Aquest paquet és molt gros, torna a comptar-lo!
El pare, enfadat, feia parar la ràdio perquè “només serveix per a fer descomptar.” Ell anava ficant els paquets en capses de cartó que anàvem a buscar a cal Pretcai, la botiga de comestibles, o a cal Jolis, o a ca la Leonor... Tots treballàvem de valent esperant el moment màgic en el que el pare anunciava:
—Aquest sac i prou!
I abocava un sac de bigudins sobre la taula. Llàstima que, a vegades, l’últim sac era de bigudins de la mida més petita i, llavors..., no s’acabaven mai més! Quan finalment aconseguíem treure de la taula l’últim bigudí, sortíem disparats cap al carrer a jugar, o cap a la Fonda, on potser encara seríem a temps de veure el Viaje al fondo del mar.

Això passava els dissabtes. Ara, però, érem a l’hora del pati, a mig matí, i la cadena del gruny havia anat creixent amb els nens que eren atrapats pels que paraven i que s’agafaven de les mans. La cadena de nens avançava, potent, ocupant tota la Placeta. A la pujada del Ramal se’ns havien esmunyit, saltant per la paret, els dos o tres nens que encara faltava atrapar, però ara, de cara a cal Blanc, sense escapatòria possible, aviat caurien a les urpes de la serp gegantina...
Malauradament, just en aquell moment, Don José picava de mans, tot fent el senyal perquè la llet en pols ja era a punt. Corríem a casa a buscar el got de plàstic de color verd amb Cola cao que la mare ens tenia preparat i, al col·legi, ens servien la llet de la “solidaridad internacional con el régimen de Franco”. La llet en pols formava part de les engrunes del Pla Marshall que van servir per a treure Espanya del pou de misèria que arrossegava des de la guerra civil.
De tot això, llavors, nosaltres no en sabíem res i ens bevíem la llet tot escalfant-nos al voltant de l’estufa de l’escola. Estufa que havíem encès amb la bilorda i la llenya que havíem anat a buscar al taller del pare.

Vaig començar a l’escola dels nens quan tenia sis anys. Recordo perfectament el primer dia. Fins aleshores, havia anat a la classe de pàrvuls de ca les Monges, a on estudiaven les nenes. Ara, finalment, ja m’havia fet gran i podia anar a la classe dels nens. Jo anava amb la bata nova i la mare em va acompanyar. Li explicava al mestre que jo ja sabia multiplicar per 2, cosa que no era del tot certa.
Després, a dins, no em va fer multiplicar sinó que em va posar una resta i jo no me’n vaig sortir, però ell no me'n va donar la culpa:
—Siempre pasa igual con las monjas: dicen que ya saben multiplicar y todavía no saben restar.
Aleshores va fer venir un nen dels més grans a qui tothom deia el “secretari” perquè era l’alumne avantatjat de l’escola, i em va ensenyar a restar.

Més endavant recordo un dia que Don José ens preguntava la lliçó: "¿Cuantos duros tiene una moneda de 25 pesetas? ¿Y cuantas pesetas son?"
Mentre jo buscava la resposta, als vidres de la finestra vaig veure com, a fora, les cases de la Placeta es posaven a tremolar. Just en aquells moments passava el tractor del Climent de la Vall carregat fins el capdamunt amb els sacs de bilorda que el pare portava a ca la Tieta. El pare em saludava enfilat a dalt dels sacs. Amb el meu silenci, Don José es posava nerviós i tornava a preguntar: “¿De que color era el caballo blanco de Santiago?" Aleshores, perdut ja del tot, no entenia quina mena de relació hi havia entre el cavall de Santiago (que ves a saber de quin color era!) i les monedes de 25 pessetes!

Aquell dia era una mica especial. Aquella tarda va venir un fotògraf i ens feia les fotografies, d’un a un, amb el mapamundi al darrera, asseguts a l’escriptori de Don José, com si per uns moments ens cedís tota la seva categoria i la seva saviesa, que ens lluïa als ulls mentre miràvem a la càmera, tot agafant la ploma d’escriure. A migdia, la mare m’havia rentat la cara i m’havia clenxinat especialment, amb la bata neta com una patena i els mitjons i les sabates dels diumenges. Després, a fora, aprofitant la pujada del davant de cal Plans, ens van fer la fotografia del grup de l’escola, immortalitzant-nos com els autèntics amos i senyors de la Placeta.

La fotografia que esmenta Iborra

El rebedor de l’escola, de forma quadrada, era el lloc preferit per a fer-hi un altre joc: el dels quatre cantons. Es jugava posant-nos un a cada cantonada mentre un cinquè nen es quedava al mig. Havíem d’intercanviar els cantons entre nosaltres sense que el nen del mig ens pogués prendre el lloc. Ens hi podíem passar hores amb aquest joc!
El rebedor també era el lloc de càstig que rebia als “expulsats” de classe. “Fuera de clase!”, cridava Don José quan ja no podia més. Ens havíem de quedar allà, al rebedor, quiets, fins que la nostra culpa no hagués estat depurada.
Ara penso que, Don José, no era pas mal mestre, però és clar, estava fet a l’antiga, era d’uns altres temps. Els cops de regle, al cul o a les mans, eren a l’ordre del dia! Per sort, no em va tocar gaire el rebre, però hi va haver un dia que si: un dia que amb el meu amic, el Paco Reina, a l’hora de classe, estàvem fent pràctiques de ball de sevillanes i es veu que aquell dia això no tocava, ja veus tu!

Quan arribava el bon temps, moltes tardes Don José ens portava d’excursió, normalment a la Solana o a la Vall. Allà, asseguts a l’ombra dels arbres, amb els llibres i les llibretes, fèiem la classe. Suposo que de feina no en fèiem gaire, però la tarda resultava d’allò més profitosa! Sobretot les llargues estones de “recreo” que fèiem tot jugant pels boscos, per la balma de la Vall o a l’esplanada del davant de la casa, jugant a futbol. I, si ens enganxava la pluja, llavors anàvem corrents fins a la casa, a on la Margarida de la Vall ens deixava veure la tele, cosa que ja era el súmmum de la felicitat!
També ens ensenyava cançons, Don José. En recordo especialment una que deia: “La farola del palacio se está muriendo de risa, de ver a los estudiantes, con corbata y sin camisa...”
El dia de Sant Josep, com que era festa, anàvem tots els nens a casa seva i li portàvem el regal. Y Don José ens convidava a menjar i a beure.

Després, un bon dia, Don José va marxar. A casa ens van dir:
—Ara vindrà un mestre nou que només s’hi estarà un any.
El “mestre nou” va ser en Joan Crespo, i el cas és que s’ha quedat a Alpens una mica més d’un any!
Tinc ben gravada la imatge del Joan el primer cop que el vaig veure, just quan sortia de visitar el col·legi de les nenes, a ca les Monges.
Com que al mestre d’abans li havíem de dir “Don José” automàticament a ell li dèiem “Don Juan”, però ens va dir que no, que no li diguéssim “Don Juan”. Vaig trigar força anys a entendre perquè no volia que li diguéssim “Don Juan”!
Ens va dir:
Podéis llamarme “maestro”.
—¿Don maestro?
—No, solo maestro.

I així va quedar. Per anys que passin, el Joan Crespo sempre serà el Joan mestre. El mestre d’Alpens. Amb ell vàrem inaugurar la nova escola i aquí va començar tot una altra història, tot i que jo només hi vaig anar un any, perquè un bon dia, a casa, vaig dir que de gran volia “ser mossèn Jaume”. No capellà “com mossèn Jaume”, no, jo volia ser “mossèn Jaume”. I vaig comença a estudiar al seminari de Vic.

Alpens, maig de 2018



Si vols conèixer de primera mà com era l'escola i com s'hi treballava, et recomano aquesta entrevista que publicava La Rella, l'any 2004, en la qual Joan Crespo, el mestre, ens explica com és que va venir a parar a Alpens i la seva experiència al capdavant d'aquesta escola. També hi pots veure la foto dels alumnes (amb el mestre) de l'any de la inauguració de l'escola (1968) i el programa de Festa Major.


     

Si t'animes i ens vols fer arribar documentació, fotografies, algun record o qualsevol altra cosa que faci referència a aquesta escola de quan érem petits, em pots enviar un correu a llsuri@dalpens.com.
Trobaràs més informació seguint l'esdeveniment a Facebook o al web de l'escola La Forja.

  De quan érem petits... I anàvem a 'col·legit' amb les monges
  De quan érem petits... L’escola de les monges

Comentaris

⠀⠀⠀⠀⠀⠀⠀⠀⠀
➤ ➤ ➤  ARTICLES MÉS LLEGITS DELS ÚLTIMS 7 DIES

Andreu Despens i el cançoner de Joan Berenguer de Masdovelles, segon terç del s. XV

Riu-te del triatló actual. Ja l'havíem inventat, ara fa més de cent anys

D'Alpens a l'Havana i espavila't com puguis, si tornes! (1875-1950)

Commemoració dels 50 anys de l'escola La Forja d'Alpens

Alpens, fent camí cap al Sant Jordi d'enguany

Fira del Jovent d'Alpens - XIV Trobada Internacional de Forjadors

El dinar i la gresca del Dimarts de Carnestoltes, a Alpens. (1736 - 2016)