De quan érem petits... L’escola de les monges

I seguim amb un nou article, el tercer, "de quan érem petits" i l'any del cinquantenari de l'escola d'Alpens... Avui de la mà de Roser Iborra Plans, escriptora i bona amiga que ha volgut compartir amb nosaltres aquest petit gran relat que em deleixo per presentar-te.
Et convido a submergir-te en la memòria "de quan érem petits" i, en acabar, si et ve de gust, et deixo quatre pinzellades de l'obra de l'autora (no t'ho perdis!). Gràcies per compartir els teus records amb nosaltres, Roser.


        ➤      CA LES MONGES                                  Un relat de Roser Iborra Plans                                 

L’escola de les monges era molt gran i molt fosca. Dues portes d’entrada i dues escales, em sembla: una de pedra que anava a parar a la classe de les grans i una altra de misteriosa a la dreta, una escala prohibida. I a l’esquerra hi havia el pati.
Però l’edifici d’ara s’ha encongit tant, amb els anys, que amb prou feines el puc reconèixer; i em sembla que ha perdut una de les escales.
Les monges també eren molt grans i negres, però amb una toca d’un blanc immaculat i emmidonat que podia arrencar el vol en qualsevol moment. Es deien “hermanes”. Eren una autoritat indiscutible, i a mi em semblaven encara més estranyes quan feien desaparèixer les mans dintre les mànigues: cada mà dintre la màniga de l’altra, en una actitud hieràtica i de santa d’estampa.

De portes endins, el més important era l’estufa; per tant, suposo que el que més recordo és el fred. Acostar-se a l’estufa era un privilegi al qual gairebé mai no es podia accedir. La meva germana Isabel diu que també portàvem una caixeta de metall amb foradets i amb brases del foc de casa, per escalfar-nos els peus: jo, això,  ho tinc enrevessat com un record aliè, tot i que puc veure clarament, en el record, el braseret rectangular i foradat.
La monja seia prop de l’estufa. Em sembla que a vegades li anàvem a ensenyar la cal·ligrafia o els nusos de les labors (de quan apreníem a cosir, que era a la tarda) només per sentir l’escalfor a les cames, un instant molt fugisser.

Les finestres, a l’esquerra, eren o em semblaven molt altes, i en recordo un cel sempre gris o d’una blancor inflada.
Entre les classes de les grans i de les petites (i petits) hi havia un espai buit, una mena de terra de ningú. Una vegada m’hi van castigar, no recordo per què, i va ser tanta estona que havia d’anar al lavabo, però no vaig gosar sortir-ne o no podia sortir-ne,  i vaig fer les feines en un raconet. Ho recordo com una gran angoixa, però la meva néta encara riu, quan ho explico, i quan era petita em deia:
—Torna-m’ho a explicar!

Jo estava contenta perquè em semblava que ja sabia totes les lletres (les vocals, suposo), però una nena gran em va dir:
—Ara te les faran enganxar.
Em va semblar una idea absurda, i no me la vaig creure.
Recordo també la primera vegada que algú em va parlar de multiplicacions, una cosa molt estranya i incomprensible que tenia categoria de dogma de fe. Si ja sabia sumar i restar, per què m’havien de complicar la vida? El pitjor, però, era que el meu pare hi creia a ulls cecs i no parava de preguntar-nos les taules de multiplicar, a casa, una cosa molt i molt difícil de memoritzar. Havia passat hores al llit plorant i recitant:
—Dos per dos... dos per dos... quatre!

Al pati, el millor que podia passar era que trobés un raconet amb sol calentó on ningú no em destorbés. Però hi havia una nena gran (molt gran!) em penso que de Ca l’Efrèn, que insistia en venir-me a buscar per fer-me córrer amunt i avall en un joc que no m’agradava gens.

A l’escala prohibida a vegades hi anàvem quan tocava estrenar llibreta, una cosa emocionant i excepcional. Al capdamunt de l’escala de mosaic tirant a groc, hi havia una sala amb mosaic tirant a gris, amb un grandíssim armari  que ocupava tota la paret de la dreta i que era l’armari del “material”:  ple de llibretes blaves molt ben arrenglerades, i de llapis i gomes per estrenar;  una mena de cova dels tresors d’Alí Babà. I és que estrenar llibreta, olorar-la, i començar a omplir-la de cal·ligrafia molt ben dibuixada, és un dels plaers més intensos i que he recordat durant tota la vida. Encara ara no em sé estar de comprar una llibreta nova arreu on vaig, i tinc la casa plena de llibretes començades.

Em sembla que era molt tímida i molt submisa. Quan ens preguntaven la lliçó, anàvem passant amunt o avall de la filera de nenes segons si havíem sabut respondre o no. Un dia, la Carme Forcada (la Carme del Casino) em va dir, incrèdula:
—Però, a veure, és que tu les estudies, les lliçons?
I quan li vaig dir que sí, es va sorprendre molt.
Però jo l’admirava molt, la Carme, per la manera que tenia de plantar cara a les monges i de dir sense embuts el que li passava pel cap.
Un dia, però, vaig passar de ser una nena modèlica  a una desllenguada, i va ser quan una de les monges més temudes va renyar (o tustar) el meu germà Joan, que llavors era molt petit.
—Al meu germà, no el toqui!
I va ser un daltabaix. La monja va anar a demanar explicacions a la meva mare, em sembla. Jo no entenia de cap manera tot aquell enrenou.

Més endavant, finalment  em vaig adonar que córrer m’agradava molt, si ningú no m’hi obligava. Però ja no era a Alpens sinó a Vic, en una escola molt més gran i laberíntica. Però això ja és una altra història.



L'AUTORA  

"Roser Iborra (Alpens, 1952) es féu popular a través dels contes infantils i juvenils que durant anys publicà a la revista Cavall Fort (recollits l’any 1999 en dos volums: Contes del poble i la ciutat i De casa a l’escola s’hi va pel carrer). En aquest mateix gènere publicà el llibre L’estiu a la ciutat (Premi Lola Anglada 1989). Té una llarga llista de premis en narrativa no específicament infantil, una mostra de la qual són La pubilla blanca (Premi Ajuntament de Calldetenes, 1988, publicat en volum independent el 1998) i Flors (Premi Rovira Redorta 1991, publicat el 1998)."

Publica AUSA · XX · 148-149 (2002) p. 185-208 © Patronat d’Estudis Osonencs LA LITERATURA A OSONA ENTRE 1952 I 2002 - JESÚS AUMATELL. Vegem raco.cat [Pàg. 18 - PDF 817 kB]



En Pere sense por - Adaptació de Roser Iborra de la versió recollida per Joan Amades, amb il·lustracions de Max. Editorial La Galera (1999). Edició exhaurida.
"Hi havia un noi, anomenat Pere, que era molt valent. Havia sentit parlar moltes vegades de la por, però ell no sabia pas quina mena de cosa era, ni si era una bèstia o una herba o una pedra. I tantes ganes tenia de saber-ho, que un dia va decidir d'anar-se'n pel món a veure si la trobava..."

↪ En Pere sense por [PDF, 2,68 MB]


Osona Stream Autors, obres i persones  | Entrevista 27-11-2014

"La torellonenca Roser Iborra va publicar el seu primer conte infantil a la revista Cavall Fort quan tenia 16 anys. Ara que en té 61 hi continua publicant periòdicament. Fa temps que ha perdut el compte de quants n’hi ha publicat."



I no et perdis el recull de contes infantils que l'autora publica a Des de la finestra, el seu blog personal.




Si t'animes i ens vols fer arribar documentació, fotografies, algun record o qualsevol altra cosa que faci referència a aquesta escola de quan érem petits, em pots enviar un correu a gentdalpens@llsuri.com.
Trobaràs més informació seguint l'esdeveniment a Facebook o al web de l'escola La Forja.

  De quan érem petits... L'escola del poble
  De quan érem petits... I anàvem a 'col·legit' amb les monges

Comentaris

⠀⠀⠀⠀⠀⠀⠀⠀⠀
➤ ➤ ➤  ARTICLES MÉS LLEGITS DELS ÚLTIMS 30 DIES

La llegenda del comte Arnau i els sarraïns, Joan Amades i Alpens

La carretera de Sant Quirze a Berga, per Alpens: la Pubilla de Catalunya

Alpens, l'antic Hostal de Pedres Negres

Tot recordant Rusiñol... 'L'alegria que passa' i Alpens

La Pepeta de la Fonda, la iaia de tots... Sempre amb nosaltres!