I la gent es va quedar a casa... 1a setmana de confinament

Amb el meu reconeixement per a tota la gent que des dels serveis públics i des de la feina de cada dia treballeu pel benestar i la salut de tots plegats, i agraït a tots vosaltres, gent d'Alpens, per ser com sou, per la vostra solidaritat i alegria que ens fan més forts davant les adversitats... Us deixo algunes de les vostres aportacions solidàries que heu compartit amb tots nosaltres. Gràcies

De diumenge passat a la plaça Major, amb Fredi Castro a la trompeta i Oriol Cruells a l'acordió, i tot el poble escolant-los des de la porta, la finestra o el balcó de casa seva, serenament... Em van caure les llàgrimes d'emoció.

Fotografies d'Aurora Rebeca i Daniela Correa
Vídeos de Daniela Correa i Marisa Fernandez

I la gent es va quedar a casa..., obra de Kitty O'Meara.

Un poema que aquests dies ha esdevingut un cant a la resiliència humana. Inspiració del títol d'aquest article. Traducció de Miquel Pujol.

Alpens, 25 de març de 2020 - Ens hem llevat amb aquesta enfarinada. La natura va fent...

I la gent es va quedar a casa.
I va llegir llibres i va escoltar.
I va descansar i va fer exercici.
I va crear art i va jugar.
I va aprendre noves maneres de ser.
I es va aturar.

I va escoltar amb més atenció. Algú meditava.
Algú resava.
Algú ballava.
Algú va conèixer la seva pròpia ombra.
I la gent va començar a pensar de manera diferent.

I la gent es va curar.
I lliure de persones amb vides ignorants, perilloses, irracionals i insensibles,
fins i tot la terra es va començar a guarir.

I quan va passar el perill, i la gent es va retrobar, va plorar pels éssers perduts,
i va prendre noves decisions,
i va somiar noves imatges,
i va crear noves maneres de viure i de sanar la terra completament,
just, com elles s’havien curat.

Deixeu-me que us recomani tres articles escrits per gent d'Alpens que reflexionen sobre els estralls que vivim aquests dies:

→ De Roser Iborra i Joan Iborra, dos articles publicats als seus blogs:

- "El balcó", de Roser Iborra
- "Esferes", de Joan Iborra

→ I de la mà de Jaume Sesé unes reflexions que ha volgut compartir amb tots nosaltres. Porten per títol "Coronació":

Una veritat de Perogrullo: ara mateix la humanitat penja d’un fil perquè depèn d’uns nens aviciats. Avui ho he vist claríssim quan escoltava ja no sé qui: una revelació, diguem-ne. I he pensat en en Donald i en en Pedro, quins uns. Ja ho sé que abans hi ha hagut Adolfs i Benitos, Saddams i Stalins, Cal·lígules i Atiles, gent amb molt mala folla, i probablement a tots els faltava més d’un bull. Però, si més no, eren d’una peça, mentre que això d’ara és mantega.

Per la finestra oberta, sento com al pati del costat uns nens de debò juguen a fet-i-amagar i em fa l’efecte que són molt més madurs que alguns –massa- líders mundials. Perquè detecto que s’han fet càrrec, millor que ningú, de què va la jugada del destí.

I això que des que va començar 2020 que se sabia: hi ha un ens microscòpic que va de dret cap a nosaltres, cap a la humanitat sencera. Però el famós G-7, la flor i nata del planeta, com si fossin nens atrapats en plena trapelleria, han quedat paralitzats. La gent cau com mosques i encara és hora que acordin res.

Les formes, sempre les formes. Davant dels micròfons, els uniformes militars insulten la ciutadania tractant-nos de soldats, però la gent ja hem après a passar de jugar a guerres i fem el que fem, o sigui, quedar-nos a casa, perquè volem, no pas perquè ens ho manin. No els necessitem per a res perquè tots, nens i adults, ens hem fet càrrec de la situació en un temps rècord. I si algú se sortia del rengle, els seus fills l’han posat a to amb poques contemplacions: o som o no som. I d’això, en sentit literal, va la cosa.

D’aquí que, en contrast amb les veus casernàries dels pits plens de condecoracions, soni tan clar i net el missatge del doctor Mitjà. Perquè si un jove de l’edat dels meus fills, malgrat que ens digui que la cosa va de veres, fa de tan bon escoltar és precisament perquè no menteix: pel que diu, però, encara més, per com ho diu. És un adult i ens parla a tots, nens i grans, com a adults.
Hi tenim tot el dret i és el mínim a què podem aspirar, però els nostres pobres governants, d’aquí o d’on sigui, són incapaços de reconèixer la seva impotència. Però aquesta seria la forma clement d’analitzar la seva conducta. Perquè també podria ben ser que hi hagués una altra explicació: que els importem una merda.

Sort n’hi ha, doncs, dels que vénen rere nostre perquè són els qui saben que aquí, com en tot, si no se salva tothom, no se salva ningú.

I això és tot per avui, amigues i amics. Espero poder compartir més aportacions com aquestes.
Aprofitem aquest atzucac per repensar el renaixement de nous valors, més solidaris i respectuosos amb aquest planeta que ens acull i amb tota la gent que l'habitem. Ha arribat l'hora de reescriure la vida.

També et pot interessar

★ Aquests dies aflorarà el millor de tots nosaltres, n'estic convençut
★ La primavera no ho sabia... Amb els poemes de Kitty O'Meara i Irene Vella

Queda't a casa!