Alpens, Sant Agustí de Lluçanès, any 1620. Les 'bruixes voladores' del Pedraforca
Elles són Jaumeta Ricarda, àlies Pallissona, casada amb Jaume Ricard, pagès de la parròquia de Santa Maria dels Pens (Alpens), i Rafela Puigcercós, coneguda com a Na Roma, casada en segones núpcies amb Janot Puigcercós del mas Torrents de Sant Agustí de Lluçanès.
Font: Blog Les bruixes, Sant Feliu Sasserra.
Presentació pròpia, editada per a aquest article.
Traducció i observacions de Lluis Orriols i Monset, autor de Les bruixes segrestades. Col·lecció CAMÍ RAL, n. 5. —RAFAEL DALMAU, EDITOR. Barcelona, 1994. (pàg.. 125, 126 i 127)
És esgarrifós, només de pensar com s’ho manegava aquella cort judicial de polls ressuscitats per carregar contra aquestes pobres dones, l'únic delicte de les quals fou, sovint, la insubmissió als poders establerts o —com bé explica Lluís Orriols— compartir "la seva habilitat a combinar ingredients per obtenir beuratges sanitosos i ungüents màgics, com també de la coneixença de tota mena de conjurs i lligaments”.
Els mecanismes emprats són perversos. Ho explica molt bé Agustí Alcoberro en l’article "La cacera de bruixes" (núm. 424, Escola Catalana: Història de l’horror):
I, amb el teu permís, no voldria acabar sense compartir l’epíleg d’aquest extraordinari llibre de Lluis Orriols i Monset (Vic, 1922 - 2001) titulat Les bruixes segrestades, font documental del que aquí t’he explicat. Diu així:
Dues “bruixes voladores” acusades, entre altres coses, de pràctiques rituals amb el diable al cim de la muntanya màgica del Pedraforca. La primera jutjada a Ripoll i l’altra jutjada a Sant Feliu Sasserra, seu de la Cúria de la Sotsvegueria del Lluçanès.
Ambdues, formen part del grup de dones del Lluçanès acusades de bruixes en diverses “causes incoades, l’any 1618 i seguides fins al 1620”, explica Lluís Orriols al llibre Les Bruixes segrestades. Dones perseguides, detingudes i torturades brutalment fins a aconseguir una declaració autoinculpatòria (seguint les directrius a l'ús) que, tret d’algunes excepcions, les portaria a la forca, sense miraments.
Sabem de Jaumeta Ricarda per les declaracions que li atribueix l'abat de Ripoll en la certificació que envia al tribunal de Sant Feliu Sasserra encarregat de jutjar les bruixes de la Sotsvegueria del Lluçanès i, en el cas que ens ocupa, a Rafela Puigcercós, executada a la forca el dia 15 de setembre de l’any 1620, en una porxada que s’usava per guardar-hi la palla. Explica Orriols: "A l’època que la coneixem, Rafela rondava la seixantena i «era una dona alta y gallarda»."Manuscrits de l’Abat de Ripoll (12.6.1620) amb les declaracions de Jaumeta Ricarda. Causa judicial contra Rafela Puigcercós. Sant Feliu Sasserra.
Font: Blog Les bruixes, Sant Feliu Sasserra.
Presentació pròpia, editada per a aquest article.
Resa així: "En el decurs de la tortura a què fou sotmesa Rafela Puigcercós, era insistent la pregunta de si havia estat al Pedraforca." Doncs bé: “El dia 12 de juny del 1620, des de Ripoll, fou enviada una certificació que quedà incorporada i cosida als plecs que formaven la causa", que així ho certificava. “En llegir el document tants any captiu [continua Orriols], vaig adonar-me que tenia a les mans un manuscrit importantíssim per diverses raons. El sol fet de tractar-se d’un paper procedent de l’Abadia de Ripoll, tan castigada per les devastacions històriques que anihilaren la biblioteca i l’arxiu monacal, ja el converteixen en una preada relíquia, el valor de la qual és superat només per l’extraordinària importància del text, tan breu com intens. Tradueixo del llatí, els formulismes de la introducció i el final. Sortosament, la part central —la més interessant— és escrita en català.”
Que lo dimoni me digué una vegada que anàs a Pedraforca y ell me donà al cap de deu dies al mateix lloch ahont me era exit uns pots de ungüents perquè me untàs y jo me untí ab los ungüents dejús les axelles y en ser untada, tota nua, men aní per la xemeneia dient: —Dejús fulla! Dejús fulla! Jom don al dimoni. Y men anava per los ayres a pedraforv¡ca, Y allí yo trobí lo dimoni com a home que estava ballant y en companyia sua trobí a t. ... y t. ... y també [h]y ere la mare del hereu Roma que ara està als Torrents de Sanct Agustí del Llussanès, etc. En la qual fe i testimoni precedents de dit Joseph Ylla, notari i escrivà jurat, em ratifico i el meu ... notarial de manament del Molt Il·lustríssim i Reverendíssim Senyor Fra Francesch Senjust G. D. Abat del dit Monestir de Ripoll. Signo el dia dotze del mes de juny de ⅯⅮⅭⅩⅩ.” Impressiona la visió d’aquella dona nua, com una deesa mitològica, disposada a donar-se al dimoni per a volar amb ell als cims del Pedraforca", conclou l'autor. |
Els mecanismes emprats són perversos. Ho explica molt bé Agustí Alcoberro en l’article "La cacera de bruixes" (núm. 424, Escola Catalana: Història de l’horror):
“La cacera de bruixes segueix en tots els casos unes mateixes passes. [...] Un foraster arriba a un poble i adverteix la seva gent que, entre els seus habitants, hi ha bruixes, que pot localitzar mitjançant diversos procediments —i a canvi d’un preu mòdic, tenint en compte la gravetat de l’afer. Tot seguit, el pànic i les delacions es generalitzen. Algunes dones velles, de comportaments més o menys estrafolaris, són detingudes i torturades; es tracta, però, gairebé sempre, de dones pobres, vídues o solteres, que en tot cas viuen soles. Segueixen més delacions i tortures. Finalment, les encausades són executades, i la pau i la tranquil·litat retornen a la comunitat.” |
“Assignant-me un dret que m'atorga el sofriment que he compartit amb aquelles pobres dones, conjuro a Jaumeta Ricarda, àlies «Pellissona», que des de les altures del Pedraforca, allargui la mà a Rafela Puigcercós, àlies «Roma», amb qui compartí aventures, i aquesta, fent cadena, estiri cap a la volta del firmament Marquesa Vila, Felipa Gallifa, «Na Graciana», «La Vigatana», les cunyades Mateus, «la Barjaula», «Joana Negra» i ses germanes, Valentina Mercadera, la gentil Joan Ollica, Maria Violeta, Joana Martina Ferrera, Caterina Trenca, la viuda Casals, «la Cerdanyons» d’Alpens i «la Saborida» de Sant Jaume de Frontanyà. Les bruixes segrestades."
Assuara m'he passejat pel teu blog, aturant-me en les dissortades aventures de les bruixes, i em sento obligat a agrair-te tota la teva feinada per acudir al rescat de la memòria col·lectiva. M'hi ha empès, sobretot, el que diu Josep Pla quan esmenta que cap alpensí no va saber donar-li cap referència a la batalla d'Alpens, de la qual no havia passat ni un segle quan ell va passejar-se pel poble. Si ara hi tornés i ho tornés a preguntar, el teu blog li resoldria moltes incògnites.
ResponEliminaGràcies pel teu reconeixement. Un honor i un privilegi acudir al rescat de la memòria col·lectiva. I encara més, acudir-hi amb el respecte i l'admiració que em mereixen els/les protagonistes d'aquesta, la nostra història.
EliminaSigui bo per a tots nosaltres i per a tots els nous "Josep Pla" que ens visitin.
Som on som, i no per casualitat.