Del dia que el tren Renard va passar per Alpens

Conta la llegenda que l'agutzil, un home que tenia fama de tenir-los ben quadrats, emprenyat com estava per l'ofensa rebuda, va deslligar un dels carros i el va empènyer rodant ramal avall fins que es va encastar en els bocois de davant de cal Ton.
D'aleshores ençà, que cada any, per la Festa Major, el jovent del poble ─sempre tan engrescat─ sol treure el carro de cercavila demanant que els veïns els donin bon mam per tal de commemorar la gesta de l'agutzil i oblidar l'ofensa del pas del tren Renard pel poble.

Dissabte, 4 d'abril de 1908

Llicència poètica. Sembla la Festa Major. Tot el poble està de potes enlaire per tal de rebre aquesta espècie d'eruga mecànica que ─diuen─ és com un carrilet amb rodes per anar per la carretera.

─M'han dit que aquest trasto pot anar a més de deu quilòmetres per hora ─li comenta l'alcalde al secretari mentre esperen que acabin de muntar la tarima al Ramal. I quina tarima, veuràs: tres carros ─dos de costat i un de través al mig─ tots ells entapissats i engalanats fins els daixonses, com si d'un altar de la festa del Corpus es tractés.

La canalla no té escola, les fàbriques fan festa, el pagesos no han anat al camp i els botiguers, com sempre, fan la viu-viu a veure què punyetes passa. Tothom està a l'expectativa.
El rector, molt emocionat per l'esdeveniment, fins i tot ha canviat l'hora de la missa i ─saltant-se les més elementals normes eucarístiques─ ha deixat el tàlem a l'Ajuntament per tal de poder rebre com cal a les autoritats que viatgen en el tren.

Dalt de la tarima de l'envelat, la cobla infantil d'Alpens interpreta les marxes del passant de la Dansa, embogida d'il·lusió.

Tothom va de vint-i-un botó.

─Redéu, sagal ─exclama l'Alcalde. Vols fotre el fotut favor de no emprenyar tant, sembles una mosca collonera! Ves a buscar el teu germà i foteu el camp amb els altres cap a la Roca de la Lluna a esperar el tren. I vigileu, que aquest trasto diuen que corre molt.
─Només ens faltaria que es fotés mal algú, ara ─diu l'Alcalde, una mica atabalat, al rector, que ─per cert─ s'ha fet acompanyar del vicari i tres escolans equipats amb els ornaments de gala. Tots plegats, foten una patxoca d'allò més.
L'agutzil, emprenyat com sempre, repenja l'escala del Teatre Nou al carro; repassa els boixos que engalanen la tarima; deixa anar uns quants renecs, com de costum; s'allisa els cabells, no em facis dir com; i saluda, de refilada, a l'Alcalde per tal assegurar-li que tot està a punt.

─Ja ve, ja ve! ─crida la canalla, esvalotada, mentre les dones del poble, amb la del mestre al capdavant, aprofiten per repartir les últimes banderoles que han improvisat amb quatre flassades de colors ben vius.
Precedida per un soroll que retruny per tot el Ramal, la màquina del tren enfila, fatxenda, el revolt de cal Nofret amb tres vagons enganxats a la cua. Aquest monstre imponent, equipat amb unes rodes de ferro que riu-te'n tu de les del carro gros del Tremolosa, sembla sortir de l'infern, acollona!

L'expectació és impressionant. El tren Renard, amb gran parsimònia, es planta davant del Ramal. La màquina, que treu fum per tot arreu, arrossega dos vagons carregats de gent que saluda des de les finestres i un tercer ─que sembla de càrrega─ amb un home negre com el carbó enfilat dalt del sostre que va fent adéu amb la mà... mentre el tren, ara molt a poc a poc, com qui se’n fot de tot plegat, enfila irremeiablement, carretera amunt.

—Quins collons, no s’ha parat! ─remuga l'Alcalde.

Tot el poble s'ha quedat mut... Amb el cap cot i sense dir res, els alpensins desfilen Ramal avall, cadascú cap a casa seva, mentre el campaner —que no s'ha assabentat de res─ fa tritllejar les campanes de valent, tal com havien quedat.

Diuen les males llengües, que el fracàs d'aquell estirabot del tren Renard fou degut a la maledicció que l'agutzil d'Alpens va llençar sobre aquell podrit de tren, mentre empenyia el carro Ramal avall.

Aquí pots consultar els diaris de l'època [PDF, 4,31 MB] que certifiquen la veracitat del pas del tren Renard per Alpens. De la llegenda que et sóc contat ─penses bé!─ no en diuen ni papa.

I si, com jo, no havies sentit a parlar mai d'aquest carrilet de carretera, potser et poden interessar aquests enllaços: