Tot el que et cal saber, de la FIRA DEL JOVENT D'ALPENS. 18,19 i 20 de maig

EL PROGRAMA

9 juliol 1873 - ALPENS s. XIX - LES CARLINADES

LA TROBADA, AL FACEBOOK

LES PASSADES EDICIONS DE LA FIRA, I +

LA FIRA I LA TROBADA

JOAN PRAT i ROCA

Ambientada en els fets de la batalla d'Alpens (3a Guerra Carlina, 9 de juliol del 1873), en la qual perdé la vida el brigadier Cabrinetty, i li valgué el Marquesat d'Alpens a Francesc Savalls; la Fira del Jovent o de Gala, és tot un homenatge a la nostra història, i un referent en la de tots.

Aquesta Fira, ja la trobem documentada en l'any 1850.

concurs de fotografia

vestimenta del dissabte

Seminari, Land Art

■ Baixa't l'Apps «ALPENS, FORJA AL CARRER» al teu mòbil

---

■ La meva galeria de fotos d'aquesta edició 2012

 

Alpens, l'antic Hostal de Pedres Negres.

Feina feta no fa destorb, i si està ben feta, com és el cas; menys encara. Gràcies, Carles.

Sí, parlem del bloc de Carles Figols "Antics Hostals de camí ral" ─que et recomano─, on hi trobarem una explicació molt acurada del que va ser l'antic Hostal de Pedres Negres, d'Alpens.

També hi trobarem la llegenda del Sastre d'Alpens, que anava a cosir a Sora. Llegenda que, junt amb la dels llums de Sora, t'explicava el maig de l'any passat, en parlar de la Roca de la Lluna.


Pedres Negres, "... masia de mitjanes dimensions, composada per diversos volums agropecuaris (pallissa, corts, etc.) i construïda amb murs de càrrega de maçoneria de pedra amb teulada de doble vessant i flanquejada per dos cossos de teulada d'una vessant que recordava la tipologia de planta basilical..."

La masia de Pedres Negres, figura en la minuta municipal d'Alpens de l'any 1914

La masia va desaparèixer quan el seu propietari va decidir aterrar-la... Era una masia que es trobava al peu del camí ramader i que antigament havia fet funcions d'hostal. Tot, i més, a "Antics hostals de camí ral".

El safareig públic d'Alpens. Fer bugada, sabó i lleixiu, amb 4 rals i molta empenta.

De com s'expliquen i recorden ─el safareig d'Alpens─, unes dones molt arriades, del poble:

Alpens, el safareig i la font bona.

Per la guerra, sobretot, quan hi havia grasses que s'havien de llençar: res de llançar!
A aprofitar-ho per a fer sabó.

El pare, havia fet una caixeta amb unes partions, i allavores, allò, ja quedava de la mida del sabó... ja el fèiem a la mida de la pastilla.

─I, l'oli?. No ho sé, però, nosaltres, com que no en teníem pas d'oli... Sagí, ranci, sí, i un bon pilot de greixos que ja guardàvem pel matar el porc; un perol amb aigua calenta, sosa càustica, morca, i, a remenar!

Tothom! havia de fer bugada. I, saps què és fer bugada?

Primer, aquella roba, els llençols... Anavem al safareig i li passàvem alguna ensabonada, per les taques.

I allavores, doncs, quan tornàvem a casa, posàvem tota la roba blanca en un bugader.
Un perol gros, gros... Una bèstia de bugader, fins aquí dalt ─diu, tot senyalant amunt─.
Agafàvem un drap de tela, i es posava a sobre el bugader, i ... s'hi posava cendra a sobre.

Posàvem un perol d'aigua al foc, que anés bullint... I  a anar tirant tupins d'aigua sobra la cendra. Primer tèbia, sinó escaldàvem la roba.

I allavores... per sota, hi havia un tap de suro, d'aquells de les garrafes, i quan estava tot ple, ho buidàvem... Allò, representava lleixiu... I ho era, de lleixiu, eh!

Amb una olor que feia la roba, de net. Oh! quina olor de net.

Ha vegades no vagava de fer-ho tot en un dia, no, perquè a la nit no ho fèiem pas, saps? llavors, tornar-hi l'endemà.

Fer bugada? Ui! dos o tres dies, durava.

.

«Els safareigs públics de la Conca de Barberà» + info a peu de pàgina

I amb allò que sobrava ─referint-se al «lleixiu» de la bugada─, allavores, fregàvem les taules que generalment eren de fusta... quedaven rosses, rosses! i els bancs escons.

Un grapat de boixos. Un grapat de boixos, i anar-hi tirant aigua d'aquella, i anar fregant... Que llavors no n'hi havia pas de fregalls ─diu l'una. A casa meva, ho fèiem amb un fregall, com, d'espart ─afegeix l'altra.

el safareig d'Alpens el pou naixement de la Gavarresa

Tot el poble, anava al safareig? Els que tenien pou a casa, a vegades, tenien una mica de safareig, i, hi rentaven. Però, no, no, bona part, ja hi anaven allà, ja. La paleta per picar la roba, el picador: el pare n'havia prou fets. Normalment es feien de faig. De boix? em sembla que no... era una fusta molt forta, però. Ningú en deu guardar cap d'aquestes coses, ara? Dius, que l'aigua era bastant calenta? Sí, si, no es glaçava mai, aquí baix. Per radera en sortia l'aigua per anar al safareig... I la font, quedava a part. Sortia l'aigua pels dos llocs. A la margera, diguem, hi havia un dipòsit... Allò ho havíem manat sempre, nosaltres. Llavores, tot el poble, cada un tenia la seva feixeta, tot eren horts. I en aquell d'allò de rec baixava sempre aigua, sempre. El rec, no s'eixugava mai I a buscar aigua, també... a la font Bona. A casa mateix, no n'hi havia pas d'aigua, oidà! I digues! si tenies una mica de bestiar. Que allavores, tothom tenia... un porc per matar, i, d'això. I els pous? Quasi tot el carrer de Baix, tots, anàvem a buscar aigua en aquell pou (pou, que encara avui podem trobar, tot just enfilar el carrer Graell, pujant a la dreta). De pous, n'hi havia a moltes cases: allà casa, allà on érem, també. Pitjor ho tenien els de pagès. Els de pagès, tenien d'anar al rec... A Sora, anàvem al rec que baixava de Rocafiguera. Jo, a la font de ca L'Andri, hi havia anat a rentar ─afegeix l'altra. Era una bassa. Per rentar a les basses, a dintre hi posàvem, «allò», davant, perquè no ens mulléssim, per agenollar-se... No me'n recordo com en deien, «d'això»? Es posava a sobre del safareig, també, penjat.

---

Font de les imatges dels estris: el llibre «Els safareigs públics de la Conca de Barberà»
El pots comprar a Cossetània EDICIONS.
També pots fullejar-lo, al Google Llibres, capítol: la vida i la feina al voltant dels safareigs.

---

També et pot interessar:

• Riu-te del triatló actual. Ja l'havíem inventat, ara fa més de cent anys. (1902)
• Bruixes i Campanes, Roca de Pena, el serrat de la Sort, el collet de les bruixes (1920)
• Baltasar Samper i família (1934)
• Alpens i la fàbrica de furgonetes de l'època (1944)
• Boixos, ginesta i tot de flors, per a l'enramada de la Processó de Corpus. (1950)
• El filòsof FERRATER MORA (1955)

T'animo a fer la teva aportació via comentaris, o per correu  dalpens@llsuri.com

Alpens, la font de la Llena i el rec, glaçats de fred.

Alpens, la font de Llena.

De camí cap a Sant Pere de Serrallonga, poc després de deixar la carretera a l'alçada del Pont de Sant Pere, trobem la font de la Llena.

Senyorial i esplèndida com sempre, aquesta font, brolla tot l'any, faci fred faci calor.

De gust realment exquisit, la seva aigua, reconforta als gurmets més exigents de bona part de la comarca del Lluçanès.

─Ja ho sé: el Lluçanès, no és comarca.

─No ho serà administrativament parlant, d'acord; però, nosaltres ─els seus amants─ bé ens la sentim així.

Aquest matí hi he anat a buscar aigua, i en veure-la tan eixerida ─empolainada de neu i glaç─ he aprofitat per fer-li quatre fotos per a compartir amb tots vosaltres.

Miquel Clarà i Cabruja (Riudellots, 1852-1909) i la sardana «l'Acció d'Alpens» (1877)

font: El Cric de Riudellots

Clarà,  tenia 21 anys, quan participà ─com a voluntari carlí─ en la batalla d'Alpens.
Aficionat a la música i la fotografia, treballà de sastre, estudià Magisteri i, fins i tot, exercí de Secretari de l'Ajuntament de Riudellots.
Persona inquieta i activa (com diu, la revista "El Cric" de Riudellots), Clarà, va compondre aquesta Cerdana (amb "C"), quatre anys després de la batalla d'Alpens (9.7.1873).
Signada amb el pseudònim de "L'Bouer", en ella s'hi veuen clarament les influències de l'època i dels esdeveniments, amb aire de marxa i amb tocs de trompeta... hi trobem una melodia que bé podria ser un tema popular de l'època o algun ballet ("RIUDELLOTS, 15 anys de sardanes" de M. Mercè Planas i Esqueu).

 DUES VERSIONS I UNA CANÇÓ:

─La sardana «L'Acció d'Alpens» - Miquel Clarà. Font: els Ajuntaments de Riudellots i Alpens, la revista «El Cric» i Sardamania.
 
 ─La batalla d'Alpens – Domènec Prat i Codinachs. Font: Història i memòria, Cançons populars de la història de Catalunya (que us recomano) - editorial FARELL 2004. GRFO Grup de Recerca Folklòrica d’Osona.

─Cançons de la guerra dels carlins. Font: Obra del cançoner popular de Catalunya (1929) Google books.

La gran reposada Al veynat de Alou: -Segueixi la marxa - Ja ha reposat prou. Pro, no, que s'recula, Algom nou hi ha, - No vé una columna, - Se ha de espavilar. Tornem cap Alpéns; Allargase l'pas, Que avuy no se'u torna Ni un soldat ras. - Al entrar al poble ja nos van titrant, Pro Auget nos anima - Minyons! Endavant! Jorn serà de glòria Que'n Saballs'ha dit Que avuy es l'dia d'amarràs al Cabrit. Cor, minyons, / que l'poble es nostre, Las murallas sien llurs pits, Foch!, al mitj del blatdemoro que hi ha soldats ajupits. Vigilarne si embesteixen, Si, ja avansan, Ferms aquí! Viva Déu que aquí no's passa, o ben mort o bon carlí. Ja á la primera descarga esporuguits han quedat; Animo, noys, que ja'ls voltan! Per un y altre costat Se fa fosch, més no importa, victoria tindrem, minyons, Que Viva l'Rey! l's crida el poble y Viva!'s crida pels turons. Vingué a dans claror de lluna, Dàrem quartel als no morts, pro ni habia en algunas casas que allí tancats's feyan forts; De mitja nit a la una per ells remey no hi hagué; pues, ells, cançons y brigada en nostre poder caygué. La victoria era cumplerta, Cabrinetti n'era mort; Vila, Auguet, Saballs y'ls princeps, que viscan cridem ben fort.

Un dia reposàvem al veïnat de l'Alou. ─Segueix en la marxa que ja hem reposat prou.─ Mes el que recula valent no serà, si ve la columna s'haurà d'espavilar. Anem cap Alpens allargant el pas que avui no se'n torna ni un soldat ras. Arribant al poble ja dos van tirant. L'Huguet ens anima: ─Minyons, endavant! Que en serà la glòria. Que en Savalls ha dit que avui era el dia de matar el cabrit.─ ─Apa minyons que el poble és nostre, les muralles són sospirs! Foc al mig del blat de moro que hi ha soldats ajupits!─ La Victòria fou complerta. Cabrinetty n'era mort. Visca Huguet, Savalls i el príncep que bé en cridareu ben fort: Ai que en sou de tossuts carlins, més que les banyes, més que les banyes. Ai que en sou de tossuts carlins, més que les banyes d'un marrà. Pregunteu-li a en Nouvillas a Balaguer com va anar, que les bales hi petaven com els cinc dits de la mà. Pregunteu en aquell poble que s'anomena Vidrà, i al general Hidalgo el peu li varen trencar.

---

CANÇÓ DE LA GUERRA DEL CARLINS

Savalls sortí de França, N'és per mando del rei; Fa creure an els pagesos Que es mudaran les lleis: ─Porteu-ne les pessetes, que en traurem el rovell.─ Se'n van cap a Olieres A cercar-ne el Consell.  A l'entrant de la vila Ja en feren gran convit: ─Dareu dues pessetes per qui serà al convit; sigui blanc, sigui negre, no us mireu el color; qui vindrà a vostres files mai no haurà set traidor. Desplegueu les quadrilles, que En Savalls ho ha dit: Darem dues pessetes per qui serà al partit. Sigui blanc, sigui negre, No us mireu el color; qui vindrà a vostres files mai no haurà set traidor.─

Sortiren de la vila alegres i contents, tirant boines enlaire i cridant: «Viva el rei! Viva la Margarita I viva Carlos setè! Si entra rei a Espanya mai no ens faltarà res.» A Alpens se reuniren carlins i sometents per matà En Cabrineti Que els dóna gran turment. ─'Vent mort En Cabrineti, Bé estarem regalats: La pàtria serà nostra, Mai més veurem soldats.─

La llegenda de la Cassanella: el gos endimoniat, d'Alpens.

Una vegada hi havia una colla d'homes d'Alpens que a l'hivern anaven al bosc a fer llenya.
Un dia al migdia tot dinant va sortir en la conversa que si batejaves un gos fent el mateix ritual com si bategessis una persona, el Dimoni es ficava a dintre de l'animal, i durant tot un any et seguia arreu tot observant el que feies.

─Haig de parlar amb el rector tan aviat com sigui possible. [...]

El mossèn va deixar el plat i va sortir a veure quin era el motiu d'aquella desesperació:
─Digueu, què us dóna aquest turment?
─Mossèn, deixi's de preguntes i anem ràpid cap al confessionari, que ja només em queden deu minuts.
─Home, si el que heu de fer és confessar, podríeu haver-ho fet a Alpens i així estalviar-vos la caminada.

	Si, com a mi, t'ha captivat la història, no ho dubtis, compra't el llibre: «Por, màgica i tresors a la Catalunya interior» de Jordi Torres i Sociats.  El pots trobar aquí! Llibre, ─font del que aquí tinc dit─ que et recomano. I que, no fa pas massa, em va descobrir i recomanar en Carles García. Gràcies

■ Més a:  ─Això és cosa de bruixes, suposo?

Noah Gordon, EUA - Enrique Camino, CAT - Les carlinades, ALPENS

Noah Gordon: El Celler, finals del s. XIX (Alpens, 1873).  ─Un llibre per llegir-se'l, creu-me!

.

«─Josep, tinc molt males notícies. El teu pare és mort [...] ─He de tornar a Espanya, Monsieur [...] Amb un adéu mancat de romanticisme, en Josep va marxar l'endemà al matí tal com havia arribat a França: en silenci, discretament, sense molestar ningú. Penjada a l'espatlla, duia una bossa de roba amb embotit, una barra de pa i una ampolla d'aigua [...] Quan va haver arribat als Pirineus...»

 

Corrien els temps de la Tercera Guerra Carlina.
No feia ni un mes de la Batalla d'Alpens (9.7.1873).

Si «El Celler» fou publicat al 2007; aquesta obra de teatre que et presento, ho fou, al 1880. Ambdues, ens parlen dels mateixos temps. Encara que, com podràs comprovar, des de punts de vista i vivències, molt diferents. 

Cent vint-i-set anys de diferència, són molts anys.

		Parlem de: "El salvador de Puigcerdá y la muerte de Cabrinetty"  Enrique Camino. Barcelona, 1880. Drama en 3 actes i una lloa, escrit en vers. Ambientat a Olot (1r. Acte), Puigcerdà (2on. Acte), i a Alpens (3r. Acte - p.53) Font: el bloc, Operació Cabrinetty.