22 d’abr. 2017

Bon Sant Jordi a tothom! —Sigueu feliços, estimeu, llegiu i compartiu

El petit príncep i la seva estimada rosa...
Amb els meus millors desitjos per aquesta, sempre entranyable, diada de Sant Jordi!

«De seguida la vaig aprendre a conèixer millor, aquella flor. Al planeta del petit príncep sempre hi havia hagut flors molt senzilles, adornades amb una sola fila de pètals i que no ocupaven gens de lloc ni molestaven ningú. Apareixien un bon matí a l'herba i després, al vespre, s'apagaven. Però aquella havia germinat un dia, d'una llavor arribada no se sap d'on, i el petit príncep havia vigilat de molt a la vora aquell branquilló que no s'assemblava gens als altres branquillons. Podia ser un espècie nova de baobab.
Però l'arbust de seguida va parar de créixer i va començar a preparar una flor. El petit príncep, que assistia a la instal·lació d'una poncella enorme, veia venir que en sortiria una aparició miraculosa, però la flor no acabava mai les preparacions per ser bonica, ben protegida en la seva cambra verda. Anava triant amb cura els seus colors. Es vestia lentament, s'ajustava els pètals un per un. No volia sortir tota arrugada, com les roselles. Volia aparèixer amb tota l'esplendor de la bellesa. Sí senyor. Era molt presumida! Aquell empolainament misteriós havia durat dies i dies. I vet aquí que un matí, just a l'hora que surt el sol, es va deixar veure.
I ella, que havia treballat amb tanta precisió, va dir, fent un badall:
  —Ai!, m'acabo de despertar... Perdona... Encara vaig tota despentinada...
El petit príncep, aleshores, no va poder contenir l'admiració:
—Que bonica que ets!
—Oi que sí —va respondre suaument la flor—. I he nascut al mateix temps que el sol...
El petit príncep ja va endevinar que no era gaire modesta, però era tan commovedora!» [...]


«I, quan va regar per última vegada la flor i estava a punt de posar-la sota la campana, es va adonar que tenia ganes de plorar.
—Adéu —va dir a la flor.
Però no li va respondre.
—Adéu —ve repetir ell.
La flor va tossir. Però no era per culpa del refredat.
—He estat beneita —va dir al final—. Perdona'm. Mira de ser feliç.
El va sorprendre l'absència de retrets. Es va quedar desconcertat, amb la campana a mig aire. No entenia aquella calma tan dolça.
—És clar que t'estimo —li va dir la flor—. No ho has sabut, per culpa meva. No té cap importància. Però has estat tan beneit com jo. Mira de ser feliç... Deixa estar la campana. Ja no la vull.
—Però el vent...
—No estic pas tan refredada, tampoc... L'aire fresc de la nit m'anirà bé. Sóc una flor.
—Però els animals...
—Bé he de suportar dues o tres erugues si vull conèixer les papallones. Diuen que són molt boniques. Si no ¿qui em vindrà a veure? Tu seràs lluny. I les bèsties grosses no em fan por. Tinc les meves urpes.
I ensenyava ingènuament les quatre espines. Després va afegir:
—No t'entretinguis d'aquesta manera, em posa nerviosa. Has decidit d'anar-te'n. Vés-te'n.
Perquè no volia que la veiés plorar. Era una flor tan orgullosa...»


—El petit príncep, d'Antoine de Saint-Exupéry - capítols VIII i XIX (fragments)     

29 de març 2017

Alpens, any del 200 aniversari del naixement de Francesc Savalls

Francesc Savalls i Massot (La Pera, 1817 – Niça, 1886), marquès d'Alpens per la gràcia de Carles de Borbó i Àustria-Este, pretendent carlí al tron d'Espanya i desgràcia de Josep Cabrinetty i Cladera (Palma, 1822 - Alpens, 1873), el brigadier abatut per les tropes carlines en la batalla d'Alpens, i la dels més de 200 combatents que també van perdre la vida aquella tarda-nit del dimecres, 9 de juliol de l'any 1873


— LA CARA — contada per Rafel Puget, 'un senyor de Barcelona', fill de Manlleu, que va tenir l'audàcia de viure sempre amb l’esquena dreta. «Jo he estat rendista; però com tants rendistes, més que viure de renda no he fet més que anar-me morint de renda.» —li deia a Josep Pla, l'autor d'aquestes memòries1



«Els meus records de la primera infància —explica Rafel Puget—, estan saturats d’imatges i de ressonàncies de la segona guerra carlista. Quan el general Tristany, amb la columna, arribava a Manlleu i s’instal·lava a casa, em feia seure sobre els seus genolls o em donava el seu sabre, que arrossegava, de quatre grapes, pel corredor.

Savalls, fou un home nerviós i astut com la guineu. [...] Fou l’ídol de frares i capellans —malgrat el seu «empordaneisme» essencial, la seva absoluta despreocupació, l’aire d’arrauxament i de caprici que caracteritzà la seva actuació i el seu comandament.

Don Francesc Savalls nasqué a la Pera (el 1817)... —diu Puget, encetant un dels seus temes predilectes. [...] No fou pas, com molta gent creu, un tipus improvisat. [...] No. L’art de la guerra, l’aprengué de molt bones mans... quedà sense feina a l’acabament de la [primera] guerra, s’uní als trabucaires [...] que tingueren Felip per cap i Savalls com a element destacat. Constituí una partida important que es dedicà a segrestar propietaris rurals i persones acomodades per cobrar el rescat.
En la figura del general empordanès, (Puget) hi veu una barreja de vehemència i d’astúcia, de gosadia i de cinisme, de raça, de vitalitat i de gràcia.
Quan prenia una població de la Garrotxa o de l’Empordà —explica, Rafel Puget—, el primer que ordenava al seu Estat Major era que s’organitzessin sardanes, balls, teatre i festes de tota classe. És molt possible que el malenconiós Pep Ventura, amb la seva cara esgrogueïda i trencada i la seva corbata negra, modulés el sac dels gemecs davant dels ulls sensuals de tigre de Savalls.
Quan prengué la Cellera, revistà la força i després cridà sense treure’s el caliquenyo de la boca:  ¡Rompan filas.., y a engendrar carlistas!

l'anècdota...     El dia de Sant Joaquim de l’any 1874, onomàstic del propietari del Cavaller de Vidrà, Savalls i Huguet, amb una escorta de trabucaires, anaren a la casa a dinar. L’àpat fou considerable. Menjaren, begueren, enraonaren. Savalls no callava mai. A la tarda, caigué un xàfec d’estiu. Amb això, arribà un dels confidents que Savalls havia deixat en un punt estratègic, amb la notícia que la tropa s’acostava.
—Fes tallar uns quants arbres de l’era i així els veurem venir —digué Savalls, irònic, a Huguet.
—El millor seria, potser marxar...
—No! —respongué el general—. Encara plovisqueja i no vull pas mullar-me.
Donaren ordres de tancar les portes, de barrar les dels patis exteriors, i al cap de poca estona la tropa tenia voltada la casa. Començà l'hostilització, com en un setge en regla. Manava la tropa el coronel Reina, estimulat per l’obsessió de tenir dos ocellassos tancats en la trampa.
Amb això s’anà fent fosc, i Savalls medità un projecte d’evasió. Féu concentrar la vacada i l’eugassada del Vidrà en el pati de davant de la porta de la casa. Donà unes ordres precises i concretes als trabucaires. Quan arribà l’hora que li semblà més adequada, Savalls i Huguet muntaren a cavall.

La lluna era en creixent —lluna nova— i denses nuvolades de color morat vagaren pel cel impulsades pel vent del sud, humit i desfibrat. Aprofitant el pas d’una gran nuvolada per davant de la lluna, Savalls ordenà que fos obert de bat a bat el gran portal del pati. Els trabucaires dispararen les armes i la gran vacada del Vidrà es llançà portes enfora, seguida de l’eugassada —les vaques mugint, les eugues renillant, nervioses i enfollides.
Fou un galop irresistible, impressionant. Darrera dels animals sortiren els trabucaires vociferant i disparant les armes en l’obscuritat. Tot seguit Savalls i Huguet sortiren a cavall a tot galop, com una ràfega de tempestat. El coronel Reina, que tractà de dominar la confusió donant la cara, fou ferit.
Després de la correguda, els animals del Vidrà tornaren mansament a la casa. Els trabucaires es dispersaren. Savalls i Huguet, volant entre un raig de trets, se salvaren.

La seva complexitat és un fenomen que està, encara, per explicar. [...] De vegades fa l’efecte d’un home que es mou per violència. [...] Però, la violència i l’astúcia, les tenia barrejades amb un gust pel pintoresc i una fascinació per la realitat que impressionaven. Quan volia posar el seu cavall a galop estès cridava amb els ulls fora de les òrbites: «Carn, carn!». I després, al firal d’Olot, ballava sardanes amb la borla de la boina saltironejant i s’adormia en les melodies rústiques com si somniés.

Posseeixo —afirma Puget, al final del capítol sobre l'"acabament de la guerra civil"— el sabre de Savalls. Guardo la peça —per mi molt estimada— a la meva casa de Corriol, a Collsacabra. És un gran sabre francès que té una creu a l’empunyadura i un cor sobre la intersecció.
Acabada la guerra, [...] Savalls s’instal·là a Niça, pàtria de la seva esposa, i posà un negoci de vi. A Niça és enterrat.»

1 —   font dels fragments de text «entre cometes», seleccionat per tal d'il·lustrar el caràcter de Savalls: "Un senyor de Barcelona", de Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 1897 – Llofriu, 1981) – Edicions Destino (1951) —Segueix aquest enllaç a Google Play, per llegir part del llibre (pàg. 38-52) o comprar-lo.


— LA CREU — La «Historia del famoso cabecilla carlista, D, Francisco Saballs [amb b alta], EL TERROR DE LA MONTAÑA. » —Fulletó, d'autor desconegut, per a mi; i del qual tinc una còpia en paper.


«Con la última campaña que ha terminado (la tercera guerra carlina) [...], el cabecilla que más fama de cruel y sanguinario ha adquirido, el que ha sido más osado y atrevido en sus empresas, es el que hoy presentamos a la consideración de nuestros lectores [...], el Terror de la Montaña. Todo el odio, todo el veneno que las huestes carlistas profesaban al principio liberal, lo mamó el pequeño Saballs.

Entró pues Saballs en España con cinco hombres armados de palos por todo ejército, llevando en el bolsillo noventa reales por todo caudal. Así resulta de sus propias memorias. [...] Estas columnas (que perseguien a Savalls) eran mandadas por el teniente coronel Cabrinetty, cuya brillante historia militar está enlazada por decirlo así a la del cabecilla Saballs hasta la infortunada acción de Alpens.

Antes de entrar de lleno en la historia militar del terrible partidario de D. Cárlos, sonoraconviene que describamos a este hombre que ha llenado de sangre a las hermosas provincias catalanas.

Retrat... Saballs es alto y delgado; todo él es una organización de nervios y de huesos que revela su resistencia y su actividad. Su semblante es largo, la mirada es profunda y tiene los ojos encendidos por los bordes. La nariz es aguileña y su barba larga y aguda. Un largo bigote entrecano da a todo su rostro mayor dureza. Las cejas están contraídas por lo regular y dos profundas arrugas parten perpendicularmente desde la frente a la nariz. No hay en todo aquel semblante ni un rasgo de bondad: su voz es brava, imperiosa y sonora.
Era tal el renombre que había adquirido este oscuro guerrillero, que la gente de la montaña asustaba a los niños anunciándoles la aparición de Saballs.
La Batalla d'Alpens... Pero aquella penúltima gloria (que l'autor anomena com "la terrible acción del Prats de Llusanés") del rival de Saballs debía encontrar un triste término en la sangrienta batalla de Alpens. Este combate, era por decirlo así, el esfuerzo más colosal hecho por Cabrinetty; pero en las primeras descargas una bala según unos, y dos según otros, cortaron de repente la vida del malogrado brigadier, que cayó entre los suyos con el cuello y el pecho destrozado. Muerto Cabrinetty la dispersión y el desorden fue general, y Saballs, que era tan sagaz como su infortunado y constante enemigo, aprovechó perfectamente las ventajas que la suerte le daba.

Hasta aquí la interesante relación qué hemos hecho; relación que tiene un término fatal con la batalla de Alpens. Cabrinetty, el héroe de la montaña, sucumbió en el duelo que sostuvo con el terror de ella, pudiendo decirse que, de las aventuras de Saballs, esta fue la más afortunada

Era el cabecilla carlista un hombre que, por su carácter exigente y turbulento, no admitía otra superioridad que la suya ni otras órdenes más que las que a él podían convenirle
En honor de la verdad, preciso es decir que, en aquella postrera, lucha Saballs estuvo siempre al frente de sus soldados. Le tocaba retroceder y retirarse; pero siempre lo hacia el último, y en todos los encuentros del año de 1875, siempre se le vio defender la causa de posición en posición, sin que por eso desmayase su ánimo.
Cuando de posición en posición y de montaña en montaña, todas las facciones catalanas fueron barridas, unos hacia el Pirineo, otros hacia las escabrosas cumbres de Jaca, entonces Saballs, aquel caudillo de la fortuna, aquel hombre de hierro que veía desde las altas cumbres los valles y campos catalanes, no pudo menos de llorar, porque hay ocasiones en que los hombres de corazón más duro lloran como los niños.

CONCLUSIÓN...  Y es que Saballs, como hemos dicho, no puedo vivir ni moverse sino allí donde la guerra hace sus estragos, pues su naturaleza, su carácter y su condición, no tienen otro aliciente que la del estruendo de la fusilería y el estampido de los cañones. [...] en Sabails se ve el espíritu de nuestro pueblo, cuando lucha por una idea [...]

Saballs no admitiendo otra imposición ni otro freno nada más que el de su propia y enérgica voluntad, es él retrato de todos aquellos que han seguido sus huellas.
Saballs es el almogávar antiguo.
Es el soldado que no reconoce ordenanza alguna.
Es quien vive y goza con el humo de los combates.
Es quien sigue el rumbo tempestuoso de su destina, sin mirar ni para adelante ni para atrás.
Suponiendo que no hubiera existido el partido carlista, cuya bandera era tan a propósito para el genio de Saballs, éste hubiera encontrado en otra parte el aliciente que con tanta extensión le ofreciera la última guerra que ha terminado felizmente.
En todas las luchas civiles han existido caractéres de esta naturaleza, especialmente en Cataluña.
Saballs ha sido el último: aunque hoy vive en el silencio, en la sombra, siempre será su carácter fuerte y enérgico, la reproducción de los hijos de la guerra.
Creemos que con lo dicho es lo bastante para conocer al hombre de la montaña.
Este es Saballs.»

1 —   font d'aquesta segona part de fragments de text «entre cometes»: "EL TERROR DE LA MONTAÑA ó Historia del famoso cabecilla carlista D. FRANCISCO SABALLS" —Fulletó, d'autor desconegut, per a mi; i del qual tinc una còpia en paper.Segueix aquest enllaç de la Biblioteca Tomás Navarro Tomás, per llegir-lo. O visita aquest portal de la 'Libreria Llera Pácios, per comprar una còpia.



Enllaç extern a TV3 ( min 36:10 al 44:15) Enllaç extern a TV3 (min 38:50 al 43:30)




1 de març 2017

Alpens, canta primavera!

 Dues fotos d'avui, primer dia de març, amb els ametllers ben florits.


Pel març estrenarem la primavera,
la primavera que la sang altera.

Serà el moment de veure com arreu
s’imposa el verd a qualsevol conreu,

com l’aire, que és més clar i més lluminós,
porta el perfum de les primeres flors,

com tornen els ocells que van fugir
per passar el seu hivern molt lluny d’aquí,

com tota cosa a poc a poc reviu
i ja anuncia l’esclat de l’estiu

i com, sense saber ben bé el perquè,
amb qualsevol fotesa fem el ple.

És el prodigi del temps renovat
que se’ns emporta amb el seu dolç embat.

Pel març la primavera estrenarem
i amb calma i bon humor la gaudirem.

Març, de Miquel Martí i Pol

22 de gen. 2017

Panoràmica d'Alpens - Indrets

De Josep Martínez Castro —moltes gràcies!—, una vista panoràmica, d'avui al migdia, en la qual podem observar la immensitat de les muntanyes que envolten el poble d'Alpens, pintades per l'arc de Sant Martí.

De la mà de Joan Iborra, bon coneixedor i amant de la muntanya —moltes gràcies!—, la mateixa foto, amb el noms d'alguns dels indrets que hi podem contemplar:

I com que segur que t'han vingut ganes de trescar per aquestes muntanyes, et deixo algunes propostes d'indrets que podries visitar. —Bon camí.

L'església preromànica de Sant Pere de Serrallonga (951).


Sant Pere de Serrallonga, parròquia rural esmentada ja el 951, amb el nom de "Sancti Petri". Coneguda almenys fins al segle XIII com de Vilallonga, es trobava dins l'antic terme del castell de la Guàrdia. El lloc de Vilallonga apareix documentat els anys 938 i 982...
→ LLEGIR MÉS

  La capella romànica de Sant Pau del Colomer (1074).


Va néixer amb el nom de Sant Pau de Terrades, indret, del que en tenim la primera ressenya pels vols del 1074, quan el noble Folc féu donació a Santa Maria de Ripoll d'un mas situat a Terrades de Sancta Maria de Pintos... 
→ LLEGIR MÉS

  El castell de Freixenet (1095) i la Petja del Moro.


A la dreta del pla de Torrents, resseguint el camí veïnal cap a la riera Gavarresa; hom pot contemplar un petit turó, que sembla presidir els camps de conreu d'aquells indrets. Envoltat per un fossat que recorda els fossats de les antigues fortaleses... → LLEGIR MÉS

 El castell de la Guàrdia de Ripoll - Alpens, les Llosses. Fra Ramon de Saguàrdia (aprox. 1250-1319), l'últim Templer que resistí fins a la supressió total de l'Orde, l'any 1312


"Esmentat ja el 1017, dins el comtat de Besalú; el senyorejà la família Guàrdia o Saguàrdia, coneguda des del 1061. El 1270 n'era senyor Galceran de Pinós; els seus descendents prengueren el cognom Guàrdia i obtingueren el vescomtat de Canet i la baronia de la Guàrdia" → LLEGIR MÉS

  La masia del Graell (1497), la capella de Sant Joan (1714), la pallissa i la teuleria


Assentada en una vessant del turó que la manté arrecerada del vent, conserva l’estructura i bona part dels elements arquitectònics originals.
Ja la trobem esmentada en el fogatge de 1497: uns 4 focs per a la parròquia d’Alpens (Lo vicari, En Celoni, En Grael, En Planes) i uns 2 més per a la sufragània de Sant Pere de Serrallonga.  → LLEGIR MÉS 

  La pleta de Torrats (1638) i els camins ramaders del Lluçanès.


La masia de Torrats, apareix documentada en el llibre de consueta de 1638 on es reflecteix un llistat de les cases o famílies que en aquell moment hi havia al poble i al terme parroquial... L'aigua que recull la teulada de Torrats cau per una vessant al riu Llobregat i per l'altra al riu Ter...  → LLEGIR MÉS

  La Carretera de Montesquiu al confí de la província amb Lleida per Berga, la "pubilla de Catalunya". Alpens (1881)


Arran de les nostres intervencions en la III guerra carlina, amb la Batalla d'Alpens (9-7-1873) i la mor de Cabrinetty; ens guanyàrem el dret de que la Diputació de Barcelona decidís construir aquesta carretera. la primera carretera transversal entre províncies, la "pubilla de Catalunya".  → LLEGIR MÉS 


  Excursió a Alpens, la Quar, Vilada i Sant Jaume de Frontanyà. — César A.Torras (1902)


Relat publicat en els butlletins núm. 101-102 del CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA del juny, juliol del 1903.
Dissabte, 6 de desembre del 1902, amb tren fins a Sant Quirze (que, tot i que no ha millorat gaire, no era com els d'ara). Diumenge, amb un fred de mil dimonis, amb tartana fins Alpens i a peu fins a Vilada, passant per Boatella i La Quar.  → LLEGIR MÉS 

  La capella de Sant Roc (1920), la roca de la Lluna, la font de l'Ase, el sastre d'Alpens que anava a cosir a Sora...


Passejant carretera avall i sense gaires empentes, trobaràs la capella de Sant Roc o de Sant Sebastià. Una capella, edificada l'any 1920.
De la roca de la lluna, tenim documentació escrita del 1873...
→ LLEGIR MÉS

  Roca de Pena, la Roca dels Encantats.


Camí enllà de Torrats cap a la font Matamosses, trobem Roca de Pena. Un mur natural de pedra, que sembla aixecar-se majestuosament del no res. Partida en dos pel solc del rec de Matamosses, se'ns presenta imponent... Un mur natural de pedra, de dimensions ben considerables, que sembla aixecar-se majestuosament del no res, per a glòria d'aquest poble, que l'honora.  → LLEGIR MÉS

  Les llegendes del serrat de la Sort i el collet de les Bruixes... 


Això és cosa de bruixes, suposo.
Recull de llegendes sobre les campanes, el toc de bon temps, la bruixa d'Alpens i el Mossèn de Cal Ferrer Nou... Roca de Pena, el Serrat de la Sort, el Collet de les Bruixes... i  el que tu hi vulguis afegir...
M'han dit que diuen... que la bruixa d'Alpens encara ara corre. Després de l'ensurt que se'n va endur, quan cavalcant dalt d'un núvol... → LLEGIR MÉS

  La font de la Llena.


De camí cap a Sant Pere de Serrallonga, poc després de deixar la carretera a l'alçada del Pont de Sant Pere, trobem la font de la Llena.
Senyorial i esplèndida com sempre, aquesta font, brolla tot l'any, faci fred faci calor....
→ LLEGIR MÉS

  El safareig públic d'Alpens.


De com s'expliquen i recorden ─el safareig d'Alpens─, unes dones molt arriades, del poble: per la guerra, sobretot, quan hi havia grasses que s'havien de llençar: res de llançar! A aprofitar-ho per a fer sabó.
→ LLEGIR MÉS
  Ah! I no t'oblidis de fer un tomb pels carrers dels poble. Tot un museu de forja al carrer!


Coneixeràs el llegat de Joan Prat i Roca (1898-1985), el ferrer d'Alpens; les escultures de les trobades internacionals internacionals de forjadors... L’Arbre de Vulcano, la benvinguda a Alpens, l'escultura dedicada a la Dansa Alpensina, l'homenatge a la Cursa 3 Comarques
I algunes de les obres de Enric Pla i Montferrer, escultor i forjador d'Alpens, i l'impulsor de les Trobades de Forjadors.
Baixa't l'App «ALPENS, FORJA AL CARRER» al teu mòbil

28 de des. 2016

Una delegació diocesana del Patrimoni Cultural de l'Arquebisbat de Barcelona, de visita a Alpens

En el marc de la visita nadalenca que cada any acostumen a fer a alguns dels pobles d'Osona (demà sortirà una nota de premsa), una representació de la Delegació diocesana del Patrimoni cultural comarcal de l'Arquebisbat de Barcelona, enguany, estan molt interessats en visitar alguns dels 'Pessebres a la Finestra' i assistir a la representació del Pessebre Vivent d'Alpens, aquest divendres.

Si es confirma, cosa que tal com ho veig, diria que és segur, doncs m'han demanat les fotografies, els programes i tota mena de detalls, els tindrem tots aquí el divendres a la tarda. —Estem preparats. Som així de valents, nosaltres!


29-12-2016 | Com ja haureu endevinat, la notícia d'aquesta visita a Alpens, era una innocentada dirigida més que més als mateixos pessebristes. — Gràcies per la vostra complicitat i bon humor. Us esperem a les representacions del Pessebre Vivent d'Alpens. Estarem molt contents de comptar amb vosaltres.



4a Mostra de Pessebres a la Finestra. Del 4 de desembre al 8 de gener
HORARIS DE VISITA:
Dissabtes: d'11:00 a 13:30 i de 16:00 a 19:00
Diumenges (i el dia de Reis): d'11:00 a 14:00
Lloc: carrers i cases del poble i a la Fàbrica Vella (entrada gratuïta)

Alpens, Nadal 2016

El PESSEBRE VIVENT D'ALPENS! 
(Divendres 30 de desembre i dissabte 7 de gener 3 Sessions: 18.30 / 19.15 / 20.00)
8-1-2017 | Ha estat un èxit! Amb empenta i decisió, sota la magnífica direcció de Filemon Correa, ens han brindat un gran espectacle.
Gràcies, sou genials! Visca Alpens! —Ll. Suri
—1a part: les representacions —2a part: els assajos i els entreactes

Pessebre Vivent d'Alpens 2016/17



21 de des. 2016

Des d'Alpens, amb els meus millors desitjos per a aquestes festes de Nadal

De la mà de Miquel Martí i Pol, benvingut hivern, arriba el Nadal

🌲 HIVERN - El Poble (1956-1958)

Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.

Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.

Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.

L'hivern no és trist:
és una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.

L'hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.

L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.

L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible