10 de maig 2017

Alpens, la Fira del Jovent es vesteix de gala!

Amb els meus millors desitjos per a aquesta nova edició de la Fira del Jovent, també coneguda com La Gala d'Alpens!... Una mica d'història i tot el que et cal saber per celebrar-la com cal.
Un any més, puntual com un clau, el penúltim diumenge de maig, la "Fira del Jovent" es vesteix de gala per engrescar petits i grans a celebrar-la i acaronar-la amb empenta, gosadia i bon humor.
Enguany, com fem d'un temps ençà (biennalment), commemorem el fet d'armes de la tercera guerra carlina (1872-1876), conegut com la Batalla d'Alpens (9-7-1873).
I ho fem amb el nou repte de fer la recreació de LA BATALLA, la nit del dissabte (20 de maig), més en sintonia amb l'hora del fets...

Som del morro fort, nosaltres, saps? I ens hem empescat un espectacle visual de llum, so, foc i infern, interpretat meravellosament, que et farà tremolar de por i emoció! —Res, que ens agrada embolicar la troca, hi tenim la mà trencada!

→ Trobaràs les fotos de l'edició d'enguany, al final de l'article.


- Segueix, Alpens 1873 i el portal de l'Ajuntament d'Alpens, per saber els detalls i tota la  programació.
- Apunta't al room escape de Cal Salau... "El general, el ferrer, la infanta… i una caixa plena de duros. La història mai explicada!".
- El cartell de la Fira del Jovent 2017 [PDF 5431kB]

Retall del cartell de l'edició d'enguany. Disseny de l'alpensí Guillem Iborra Niubó i Núria Molist


Deixa'm fer-te cinc cèntims de la història… i tota la pesca

• Aquesta Fira, ja la trobem documentada l'any 1850 [consulta aquest PDF - 3,3 MB]

• Que com eren les fires, al poble? —Ens ho explica molt bé Salvador Vilarrasa i Vall (La Pobla de Lillet, 1875? - Ripoll, 1943), en parlar de la Fira de la Mare de Déu de març de l'any 1925.

• I aquí, tot i que interpreto que encara es va celebrar durant molts anys, a partir del 30 de maig de l'any 1928 en que La Vanguardia publica l'accident que va patir el 'quinteto Font de Manlleu", en desplaçar-se a la Fira; perdo el rastre documental fins l'any 1981 (enguany farà 36 anys), en què, des de la Comissió de Festes i l'Ajuntament (que llavors tenia l'honor de presidir) la tornem a recuperar.

1981 - ALPENS, Vila de paraires i de traginers, de paquetaires i de bandolers

«Un altre aspecte important. La Fira del Jovent era coneguda com una de les que aplegaven més fadrins i fadrines amb ànim de casar-se. Aquesta era una altre de les funcions de les Fires i era normal que hom hi anés a "vendre la mossolina", és a dir, l'estat de mosso  o fadrí.
La gent d'Alpens deia que el dia de la fira, per què aquesta fos bona, calia que al matí fes sol i la tarda fos ben plujosa. La qüestió era que vingués força gent i que tothom anés a ballar.
Tot plegat constituïa una quadre bigarrat que convertia la fira en festa important i viva, una festa esperada pel jovent i imprescindible per a una organització econòmica ben diferent de l'actual.»

Aquest mateix any, el poeta, narrador i dramaturg Agustí Bartrael del bastó de boix, d'Alpens!— fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi.

De l'any 1982, "Alpens: la fira del Jovent o de Gala, recuperada"



Convertida en temàtica d'un temps ençà, un any rememorem els fets de la batalla d'Alpens i, l'altre, celebrem la Trobada Internacional de Forjadors.
— Aquest any, toca LA BATALLA!


• Fira del Jovent 2011 - les fotos de la Batalla
• Fira del Jovent 2012 - les fotos de la Batalla
• Fira del Jovent 2013 - Història, vídeo i reportatges: de com ho van veure els carlins, de com ho van veure els liberals i com ho vam recrear nosaltres.
• Fira 2015 - La Batalla, a la premsa de juliol de 1873

Enguany, commemorem l'any del 200 aniversari del naixement de Francesc Savalls i Massot (La Pera, 1817 – Niça, 1886), marquès d'Alpens per la gràcia de Carles de Borbó i Àustria-Este i desgràcia de Josep Cabrinetty i Cladera (Palma, 1822 - Alpens, 1873).


Dels fets de la Batalla d'Alpens, ja se'n feia ressò Noah Gordon (EUA), en el seu llibre titulat: 'El Celler'. —Diu, a la pàgina 26: «No t'hauries de trobar carlins... El Juliol van arribar fins Alpens i van matar vuit-cents soldats espanyols».


→ Alpens i les carlinades, la Batalla i les edicions de la Fira del Jovent



Música: "To the Unknown Man", Vangelis.


LES FOTOS DE L'EDICIÓ D'ENGUANY!

Fira Alpens 2017: LA BATALLA

Alpens, Fira del Jovent 2017

8 de maig 2017

La batalla d'Alpens, ahir, al programa EN GUÀRDIA! de Catalunya Ràdio

Així presentava EN GUÀRDIA, el programa. —Gràcies, pel ressò.

«L'exèrcit carlí i el liberal s'enfrontaven el 9 de juliol del 1873 en la que seria una de les batalles cabdals de les guerres carlines. La contesa va tenir lloc a Alpens, la població del Lluçanès a on havia arribat el germà del pretendent, l'infant Alfons, i va enfrontar brutalment el general carlí Francesc Savalls amb el liberal Josep Cabrinetty. Víctor Farradellas, redactor de la revista "Sàpiens" i autor de "50 batalles de la història de Catalunya. Els combats que han format la nació catalana", rememora aquest episodi en què les forces carlines van aconseguir actuar com un exèrcit i no només com un conjunt de partides guerrilleres mal equipades i escampades pel territori.»


→ Tot el que et cal saber sobre ALPENS AL SEGLE XIX i LES CARLINADES. Més de 15 articles que no et deixaran indiferent. —No te'ls perdis!

7 de maig 2017

Foto aèria d'Alpens, maig 2017 - Autor: Lluc Plans

Segur que el coneixeu, es diu Lluc Plans i segur que l'heu vist, sovint, pel poble.
D'ell és aquesta foto que avui us presento... La primera, intueixo, de les moltes que ens anirà brindant.


Pilota el seu dron amb passió i professionalitat —diu que es vol treure el títol de pilot, em diu el seu pare, content!—, l'ha equipat amb una bona càmera, i, coneixent-lo, només podem esperar grans sorpreses per a tots plegats.
Un jove, apassionat de la fotografia, que l'estiu passat ja ens va regalar unes fotos nocturnes des de dalt La Serra, que ben segur, recordareu!

 → Més a: Independence day! —Venim a per vatros!

22 d’abr. 2017

Bon Sant Jordi a tothom! —Sigueu feliços, estimeu, llegiu i compartiu

El petit príncep i la seva estimada rosa...
Amb els meus millors desitjos per aquesta, sempre entranyable, diada de Sant Jordi!

«De seguida la vaig aprendre a conèixer millor, aquella flor. Al planeta del petit príncep sempre hi havia hagut flors molt senzilles, adornades amb una sola fila de pètals i que no ocupaven gens de lloc ni molestaven ningú. Apareixien un bon matí a l'herba i després, al vespre, s'apagaven. Però aquella havia germinat un dia, d'una llavor arribada no se sap d'on, i el petit príncep havia vigilat de molt a la vora aquell branquilló que no s'assemblava gens als altres branquillons. Podia ser un espècie nova de baobab.
Però l'arbust de seguida va parar de créixer i va començar a preparar una flor. El petit príncep, que assistia a la instal·lació d'una poncella enorme, veia venir que en sortiria una aparició miraculosa, però la flor no acabava mai les preparacions per ser bonica, ben protegida en la seva cambra verda. Anava triant amb cura els seus colors. Es vestia lentament, s'ajustava els pètals un per un. No volia sortir tota arrugada, com les roselles. Volia aparèixer amb tota l'esplendor de la bellesa. Sí senyor. Era molt presumida! Aquell empolainament misteriós havia durat dies i dies. I vet aquí que un matí, just a l'hora que surt el sol, es va deixar veure.
I ella, que havia treballat amb tanta precisió, va dir, fent un badall:
  —Ai!, m'acabo de despertar... Perdona... Encara vaig tota despentinada...
El petit príncep, aleshores, no va poder contenir l'admiració:
—Que bonica que ets!
—Oi que sí —va respondre suaument la flor—. I he nascut al mateix temps que el sol...
El petit príncep ja va endevinar que no era gaire modesta, però era tan commovedora!» [...]


«I, quan va regar per última vegada la flor i estava a punt de posar-la sota la campana, es va adonar que tenia ganes de plorar.
—Adéu —va dir a la flor.
Però no li va respondre.
—Adéu —ve repetir ell.
La flor va tossir. Però no era per culpa del refredat.
—He estat beneita —va dir al final—. Perdona'm. Mira de ser feliç.
El va sorprendre l'absència de retrets. Es va quedar desconcertat, amb la campana a mig aire. No entenia aquella calma tan dolça.
—És clar que t'estimo —li va dir la flor—. No ho has sabut, per culpa meva. No té cap importància. Però has estat tan beneit com jo. Mira de ser feliç... Deixa estar la campana. Ja no la vull.
—Però el vent...
—No estic pas tan refredada, tampoc... L'aire fresc de la nit m'anirà bé. Sóc una flor.
—Però els animals...
—Bé he de suportar dues o tres erugues si vull conèixer les papallones. Diuen que són molt boniques. Si no ¿qui em vindrà a veure? Tu seràs lluny. I les bèsties grosses no em fan por. Tinc les meves urpes.
I ensenyava ingènuament les quatre espines. Després va afegir:
—No t'entretinguis d'aquesta manera, em posa nerviosa. Has decidit d'anar-te'n. Vés-te'n.
Perquè no volia que la veiés plorar. Era una flor tan orgullosa...»


—El petit príncep, d'Antoine de Saint-Exupéry - capítols VIII i XIX (fragments)     

29 de març 2017

Alpens, any del 200 aniversari del naixement de Francesc Savalls

Francesc Savalls i Massot (La Pera, 1817 – Niça, 1886), marquès d'Alpens per la gràcia de Carles de Borbó i Àustria-Este, pretendent carlí al tron d'Espanya i desgràcia de Josep Cabrinetty i Cladera (Palma, 1822 - Alpens, 1873), el brigadier abatut per les tropes carlines en la batalla d'Alpens, i la dels més de 200 combatents que també van perdre la vida aquella tarda-nit del dimecres, 9 de juliol de l'any 1873


— LA CARA — contada per Rafel Puget, 'un senyor de Barcelona', fill de Manlleu, que va tenir l'audàcia de viure sempre amb l’esquena dreta. «Jo he estat rendista; però com tants rendistes, més que viure de renda no he fet més que anar-me morint de renda.» —li deia a Josep Pla, l'autor d'aquestes memòries



«Els meus records de la primera infància —explica Rafel Puget—, estan saturats d’imatges i de ressonàncies de la segona guerra carlista. Quan el general Tristany, amb la columna, arribava a Manlleu i s’instal·lava a casa, em feia seure sobre els seus genolls o em donava el seu sabre, que arrossegava, de quatre grapes, pel corredor.

Savalls, fou un home nerviós i astut com la guineu. [...] Fou l’ídol de frares i capellans —malgrat el seu «empordaneisme» essencial, la seva absoluta despreocupació, l’aire d’arrauxament i de caprici que caracteritzà la seva actuació i el seu comandament.

Don Francesc Savalls nasqué a la Pera (el 1817)... —diu Puget, encetant un dels seus temes predilectes. [...] No fou pas, com molta gent creu, un tipus improvisat. [...] No. L’art de la guerra, l’aprengué de molt bones mans... quedà sense feina a l’acabament de la [primera] guerra, s’uní als trabucaires [...] que tingueren Felip per cap i Savalls com a element destacat. Constituí una partida important que es dedicà a segrestar propietaris rurals i persones acomodades per cobrar el rescat.
En la figura del general empordanès,Puget hi veu una barreja de vehemència i d’astúcia, de gosadia i de cinisme, de raça, de vitalitat i de gràcia
Quan prenia una població de la Garrotxa o de l’Empordà —explica, Rafel Puget—, el primer que ordenava al seu Estat Major era que s’organitzessin sardanes, balls, teatre i festes de tota classe. És molt possible que el malenconiós Pep Ventura, amb la seva cara esgrogueïda i trencada i la seva corbata negra, modulés el sac dels gemecs davant dels ulls sensuals de tigre de Savalls.
Quan prengué la Cellera, revistà la força i després cridà sense treure’s el caliquenyo de la boca: ¡Rompan filas.., y a engendrar carlistas!

l'anècdota...     El dia de Sant Joaquim de l’any 1874, onomàstic del propietari del Cavaller de Vidrà, Savalls i Huguet, amb una escorta de trabucaires, anaren a la casa a dinar. L’àpat fou considerable. Menjaren, begueren, enraonaren. Savalls no callava mai. A la tarda, caigué un xàfec d’estiu. Amb això, arribà un dels confidents que Savalls havia deixat en un punt estratègic, amb la notícia que la tropa s’acostava.
—Fes tallar uns quants arbres de l’era i així els veurem venir —digué Savalls, irònic, a Huguet.
—El millor seria, potser marxar...
—No! —respongué el general—. Encara plovisqueja i no vull pas mullar-me.
Donaren ordres de tancar les portes, de barrar les dels patis exteriors, i al cap de poca estona la tropa tenia voltada la casa. Començà l'hostilització, com en un setge en regla. Manava la tropa el coronel Reina, estimulat per l’obsessió de tenir dos ocellassos tancats en la trampa.
Amb això s’anà fent fosc, i Savalls medità un projecte d’evasió. Féu concentrar la vacada i l’eugassada del Vidrà en el pati de davant de la porta de la casa. Donà unes ordres precises i concretes als trabucaires. Quan arribà l’hora que li semblà més adequada, Savalls i Huguet muntaren a cavall.

La lluna era en creixent —lluna nova— i denses nuvolades de color morat vagaren pel cel impulsades pel vent del sud, humit i desfibrat. Aprofitant el pas d’una gran nuvolada per davant de la lluna, Savalls ordenà que fos obert de bat a bat el gran portal del pati. Els trabucaires dispararen les armes i la gran vacada del Vidrà es llançà portes enfora, seguida de l’eugassada —les vaques mugint, les eugues renillant, nervioses i enfollides.
Fou un galop irresistible, impressionant. Darrera dels animals sortiren els trabucaires vociferant i disparant les armes en l’obscuritat. Tot seguit Savalls i Huguet sortiren a cavall a tot galop, com una ràfega de tempestat. El coronel Reina, que tractà de dominar la confusió donant la cara, fou ferit.
Després de la correguda, els animals del Vidrà tornaren mansament a la casa. Els trabucaires es dispersaren. Savalls i Huguet, volant entre un raig de trets, se salvaren.

La seva complexitat és un fenomen que està, encara, per explicar. [...] De vegades fa l’efecte d’un home que es mou per violència. [...] Però, la violència i l’astúcia, les tenia barrejades amb un gust pel pintoresc i una fascinació per la realitat que impressionaven. Quan volia posar el seu cavall a galop estès cridava amb els ulls fora de les òrbites: «Carn, carn!». I després, al firal d’Olot, ballava sardanes amb la borla de la boina saltironejant i s’adormia en les melodies rústiques com si somniés.

Posseeixo —afirma Puget, al final del capítol sobre l'"acabament de la guerra civil"— el sabre de Savalls. Guardo la peça —per mi molt estimada— a la meva casa de Corriol, a Collsacabra. És un gran sabre francès que té una creu a l’empunyadura i un cor sobre la intersecció.
Acabada la guerra, [...] Savalls s’instal·là a Niça, pàtria de la seva esposa, i posà un negoci de vi. A Niça és enterrat.»

1 —   font dels fragments de text «entre cometes», seleccionat per tal d'il·lustrar el caràcter de Savalls: "Un senyor de Barcelona", de Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 1897 – Llofriu, 1981) – Edicions Destino (1951) —Segueix aquest enllaç a Google Play, per llegir part del llibre (pàg. 38-52) o comprar-lo.


— LA CREU — La «Historia del famoso cabecilla carlista, D, Francisco Saballs [amb b alta], EL TERROR DE LA MONTAÑA. » —Fulletó, d'autor desconegut, per a mi; i del qual tinc una còpia en paper.


«Con la última campaña que ha terminado (la tercera guerra carlina) [...], el cabecilla que más fama de cruel y sanguinario ha adquirido, el que ha sido más osado y atrevido en sus empresas, es el que hoy presentamos a la consideración de nuestros lectores [...], el Terror de la Montaña. Todo el odio, todo el veneno que las huestes carlistas profesaban al principio liberal, lo mamó el pequeño Saballs.

Entró pues Saballs en España con cinco hombres armados de palos por todo ejército, llevando en el bolsillo noventa reales por todo caudal. Así resulta de sus propias memorias. [...] Estas columnas (que perseguien a Savalls) eran mandadas por el teniente coronel Cabrinetty, cuya brillante historia militar está enlazada por decirlo así a la del cabecilla Saballs hasta la infortunada acción de Alpens.

Antes de entrar de lleno en la historia militar del terrible partidario de D. Cárlos, sonoraconviene que describamos a este hombre que ha llenado de sangre a las hermosas provincias catalanas.

Retrat... Saballs es alto y delgado; todo él es una organización de nervios y de huesos que revela su resistencia y su actividad. Su semblante es largo, la mirada es profunda y tiene los ojos encendidos por los bordes. La nariz es aguileña y su barba larga y aguda. Un largo bigote entrecano da a todo su rostro mayor dureza. Las cejas están contraídas por lo regular y dos profundas arrugas parten perpendicularmente desde la frente a la nariz. No hay en todo aquel semblante ni un rasgo de bondad: su voz es brava, imperiosa y sonora.
Era tal el renombre que había adquirido este oscuro guerrillero, que la gente de la montaña asustaba a los niños anunciándoles la aparición de Saballs.
La Batalla d'Alpens... Pero aquella penúltima gloria (que l'autor anomena com "la terrible acción del Prats de Llusanés") del rival de Saballs debía encontrar un triste término en la sangrienta batalla de Alpens. Este combate, era por decirlo así, el esfuerzo más colosal hecho por Cabrinetty; pero en las primeras descargas una bala según unos, y dos según otros, cortaron de repente la vida del malogrado brigadier, que cayó entre los suyos con el cuello y el pecho destrozado. Muerto Cabrinetty la dispersión y el desorden fue general, y Saballs, que era tan sagaz como su infortunado y constante enemigo, aprovechó perfectamente las ventajas que la suerte le daba.

Hasta aquí la interesante relación qué hemos hecho; relación que tiene un término fatal con la batalla de Alpens. Cabrinetty, el héroe de la montaña, sucumbió en el duelo que sostuvo con el terror de ella, pudiendo decirse que, de las aventuras de Saballs, esta fue la más afortunada

Era el cabecilla carlista un hombre que, por su carácter exigente y turbulento, no admitía otra superioridad que la suya ni otras órdenes más que las que a él podían convenirle
En honor de la verdad, preciso es decir que, en aquella postrera, lucha Saballs estuvo siempre al frente de sus soldados. Le tocaba retroceder y retirarse; pero siempre lo hacia el último, y en todos los encuentros del año de 1875, siempre se le vio defender la causa de posición en posición, sin que por eso desmayase su ánimo.
Cuando de posición en posición y de montaña en montaña, todas las facciones catalanas fueron barridas, unos hacia el Pirineo, otros hacia las escabrosas cumbres de Jaca, entonces Saballs, aquel caudillo de la fortuna, aquel hombre de hierro que veía desde las altas cumbres los valles y campos catalanes, no pudo menos de llorar, porque hay ocasiones en que los hombres de corazón más duro lloran como los niños.

CONCLUSIÓN...  Y es que Saballs, como hemos dicho, no puedo vivir ni moverse sino allí donde la guerra hace sus estragos, pues su naturaleza, su carácter y su condición, no tienen otro aliciente que la del estruendo de la fusilería y el estampido de los cañones. [...] en Sabails se ve el espíritu de nuestro pueblo, cuando lucha por una idea [...]

Saballs no admitiendo otra imposición ni otro freno nada más que el de su propia y enérgica voluntad, es él retrato de todos aquellos que han seguido sus huellas.
Saballs es el almogávar antiguo.
Es el soldado que no reconoce ordenanza alguna.
Es quien vive y goza con el humo de los combates.
Es quien sigue el rumbo tempestuoso de su destina, sin mirar ni para adelante ni para atrás.
Suponiendo que no hubiera existido el partido carlista, cuya bandera era tan a propósito para el genio de Saballs, éste hubiera encontrado en otra parte el aliciente que con tanta extensión le ofreciera la última guerra que ha terminado felizmente.
En todas las luchas civiles han existido caractéres de esta naturaleza, especialmente en Cataluña.
Saballs ha sido el último: aunque hoy vive en el silencio, en la sombra, siempre será su carácter fuerte y enérgico, la reproducción de los hijos de la guerra.
Creemos que con lo dicho es lo bastante para conocer al hombre de la montaña. Este es Saballs.

1 —   font d'aquesta segona part de fragments de text «entre cometes»: "EL TERROR DE LA MONTAÑA ó Historia del famoso cabecilla carlista D. FRANCISCO SABALLS" —Fulletó, d'autor desconegut, per a mi; i del qual tinc una còpia en paper.Segueix aquest enllaç de la Biblioteca Tomás Navarro Tomás, per llegir-lo.



Enllaç extern a TV3 Enllaç extern a TV3




1 de març 2017

Alpens, canta primavera!

 Dues fotos d'avui, primer dia de març, amb els ametllers ben florits.


Pel març estrenarem la primavera,
la primavera que la sang altera.

Serà el moment de veure com arreu
s’imposa el verd a qualsevol conreu,

com l’aire, que és més clar i més lluminós,
porta el perfum de les primeres flors,

com tornen els ocells que van fugir
per passar el seu hivern molt lluny d’aquí,

com tota cosa a poc a poc reviu
i ja anuncia l’esclat de l’estiu

i com, sense saber ben bé el perquè,
amb qualsevol fotesa fem el ple.

És el prodigi del temps renovat
que se’ns emporta amb el seu dolç embat.

Pel març la primavera estrenarem
i amb calma i bon humor la gaudirem.

Març, de Miquel Martí i Pol